--------------------------------------------------------------------------------

diumenge, 1 de juliol de 2012

Apassionats











Què el mar enganxa és una veritat com un temple i nosaltres en som uns addictes, això sí, ho fa d’una forma diferent per a cada persona que s’hi aproxima per conèixer-se’l.
Aquest divendres hem sortit de Port de la Selva un grupet de  7 caiaquistes (L’Edurne, La Rosa S. i la Rosa B., en Martí, en Pi, en Manel i un servidor), tots nosaltres tenim l’afinitat de ser uns apassionats del mar i possiblement que les particulars maneres de veure’l són plenes de matisos diferents.
Personalment al mar hi trobo la llum, una llum que sempre que m’hi aproximo, té una lectura nova. No entenc com s’ho fa per oferir aquest espectacle de cromatismes amb una infinitat de matisos tan rics i encisadors. No podeu negar que és un dels valors que més apreciem els amants de la mar. Divendres, la llum era filtrada per una capa de boira alta amb diferents espessors, això li configurava una riquesa de tonalitats grises enorme i, feia les delícies dels que solcàvem les aigües de la mar d’Amunt.
El mar et dóna aïllament, actualment són comptats els llocs on pots gaudir del silenci. En arribar al golfet cap a les vuit de la tarda ja no hi quedava ningú, tot aquest enorme espai era per a nosaltres i convidava a la introspecció. Prefereixo fer-ho en aquest espai obert que en els predeterminats espais religiosos.
No hi ha dia que vagi a la mar i empri uns minuts en l’observació naturalista i que no m’emporti una sorpresa.  Dissabte al cabussar-me a la cala Serena vaig creuar-me amb un cuc anomenat Pseudobiceros splendidus que em va deixar “ “anonadado” per unes quantes hores, però això us ho explicaré en una altra entrada del blog. M’he de guardar alguna cosa per anar escrivint i intentar mantenir-vos informats.
Tanta bellesa, tanta serenor, no pot despertar en nosaltres res més que bones sensacions i posar-nos amb el “karma” de molt bon rotllo. Ja quan tornàvem vaig anar per recollir un plàstic que surava al mig del golfet, resulta que hi havia un nàufrag aferrat a ell...., li anava la vida. Es tractava d’un escarabat, d’aquells que tenen unes coloracions d’un verd metal·litzat molt vistós i lluent.  El vaig posar sobre el caiac i durant una bona estona vàrem navegar plegats. Ell ho va aprofitar per refer-se de l’esglai ,i posteriorment va iniciar la neteja de tot el seu cos, primer les potes i peces bucals, posteriorment el secat de les ales membranoses, finalment, un cop estava net i polit, es va aproximar cap a mi, com si vulgues agrair-me l’auxili prestat,  però en realitat dins d’aquell illot que era el caiac, jo era el promontori més alt, aleshores el vaig fer pujar a la mà i me’l vaig dipositar sobre el cap. Desprès de fer-hi un parell de voltes va arrancar la volada per anar al penya-segat que hi ha abans d’arribar a la Meda i el Carbó, tot passant per sobre la Rosa B. que navegava a uns metres a la meva esquerra i és la que va poder certificar que l’aterratge va ser correcte i sense cap més incidència . Quin decans i quin plaer vaig tenir!
Com voleu que no ens apassioni la mar?
No entraré en els detalls de la convivència del grup humà, això quedarà en la nostra memòria i, estic segur que ho farà per un llarg temps, si no pregunteu a l’Edurne de Donosti que li ha semblat la seva visita al Cap de Creus o, a la Rosa i en Martí que van canviar els seus fills per uns altres nens de més entremaliats. 

1 comentari: