--------------------------------------------------------------------------------

diumenge, 22 de juliol de 2012

Psicothalassoterapia.















Els darrers mesos els de “dalt” han donat l’ordre d’acollonir-nos a base de bombardejar-nos amb males notícies de la macroeconomia i així,  causar una profunda confusió i fer-nos finalment entrar en un estat catatònic. Doncs no! No us deixeu manipular, resistiu i reaccionarem contra aquestes injustícies de que som víctimes. És per això que us aconsello que sortiu a mar amb els vostres caiacs i sentiu la llibertat, llibertat que no podem perdre i menys deixar-nos robar pel “homes vestits de negre”.
Hem arribat a divendres amb previsions de tramuntana i la decisió ha estat fàcil, cercarem el recer de la mar d’avall. Hem sortit des de Portlligat amb el Lluís i en Manel a les vuit de la tarda, i encara estava a petar de gent. Per sort  a partir de la bocana tot el mar era nostre. Que poc gregaris que soms i quina meravella que puguem disfrutar d’un espai i d’un temps de solitud en ple mes de juliol.  La tramuntaneta de seguida ha fet acte de presència i ens ha acompanyat fins que s’ha fet fosc. Hem intentat pescar alguna cosa sense èxit i hem badat molt mentre perfilàvem la costa inhòspita d’aquest estimat CdC. Ja de fosc hem deixat els caiacs a Fredosa per pujar fins al restaurant i mimar-nos una mica. A mitjanit, a la sortida del restaurant, la tramuntana ja era forta i dificultava caminar amb les pales a coll. Hem baixat amb molt de compte fins la cala i, ens hem enfundat en els caiacs per navegar amb l’artificial resplendor del cel que, no era altra cosa que la contaminació llumínica  reflectida pels núvols i que ens ha ensenyat el camí fins la cavorca on dormirem aquesta nit esventada i fresca. Quina delícia navegar amb aquest vent per la nit, la sensació de velocitat sembla més gran i mira que no tens referències per saber-ho. El silenci trencat per cada palada, els esquitxos empesos pel vent que et van amerant poc a poc i la foscor, són els ingredients d’un exercici absolutament recomanable per la millora del nostre estat anímic.
Al mati del dissabte hi ha hagut visita cultural a la pedrera que hi ha a cala Torta. Hem estat a la barraca on feien vida els picapedrers que amb els seves escarpes i martells cisellaven les llambordes que posteriorment anirien fins la plaça Sant Jaume de Bcn i anys més tard servirien per forma part de les barricades de la guerra civil (comunicació verbal d’en Mútur). Hem trobat la font i la mina d’on treien l’aigua per mullar aquelles goles assedegades per la tramuntana, el sol i la pols de la pedra esbardellada. Hem sentit els cops de ferro contra roca fent una cançó cansada i vestida de misèria i, és que tot això passava al segle XIX però aquest matí ho hem viscut. Al 1910 van tancar aquesta pedrera i mai més se’n ha tret cap més profit. Ara encara es veuen les darreres llambordes que no van ser carregades en els pailebots (?) que abastaven als majoristes de la construcció de l’època.
En plena visita han aparegut per l’horitzó les siluetes dels caiacs dels companys de Cadaquès i un cop avisats amb un fort xiulet, com es feia abans, ens hem ajuntat per compartir l’esmorzar i així tenir forces per enfrontar-nos a la tramuntana.
Hem navegat fins el rec de sa Claveguera i allí al final dels 600 metres de passadís ens esperava aquest mar encabritada pel vent. Hem saltat onades altes, moolt altes, d’aquelles que separen els casc de l’aigua, però ella, com sempre, ha estat amable amb nosaltres i ens ha permès donar-li la volta a s’Encalladora. Amb aquest passeig ens hem injectat endorfines directament en vena, les quals, ens proporcionaran aquestes sensacions tan plaents un cop arribats a port.
Que no us deprimeixin aquesta colla de malparits que pretenen enfonsar-nos en les més absoluta misèria. Nosaltres sempre serem rics, tenim un gran tresor i el gaudim cada dia més. Aquest tresor no ens el poden robar, ni ens deixarem que ho facin. Ells ignoren el que tenim i no tenen la capacitat de sentir el que nosaltres sentim. Esperem i volem  poder fer aquestes sortides terapèutiques que no cotitzen en cap lloc, durant molt, molt de temps. ;-)

4 comentaris:

  1. Molt rebé, Robinsons Crusoes!! i amb aquesta tramuntaneta que tant us agrada trobar a mar, ara a més, us evita els mosquits a la nit! De meravella!!

    Volem saber més d'aquesta pedrera i de les altres que hi ha escampades pel Cap de Creus!!

    ResponElimina
  2. Sàvies paraules!

    Nosaltres vam "desempolsar" el caiac doble per primer cop en un any precisament dissabte, i a les 8 del matí érem els primers (i els únics) a la platja de Canyelles, a Roses. Cacaolat calent i cap al Bonifàs, just després de la platja, cap al nord.
    Dues famílies, 5 nens d'entre 6 mesos i 8 anys i tres canyes de pescar... i la platja totalment buida, tot el dia. Un festival! La platja per nosaltres sols, el mar ben planer, i una vintena de guiules pescades des de la platja mateix. També vam provar la pesca des del caiac, però en condicions menys "pros" que les que surten sovint en aquest blog... però per alguna cosa es comença! Adjunto instantània (el comfort no era tan precari com sembla a la foto... sino més i tot!). Des del caiac vam pescar un serranet que als nens els va semblar de pam i mig però que ja veieu que tampoc no era gran cosa...
    Sigui com sigui, ens vam sentir, com dius tu, rics i privilegiats, però amb la satisfacció de ser-ho sense haver de putejar ni d'exprimir ni d'explotar ningú: tan sols treure's la mandra de sobre, una mica d'audàcia i una mica de sensibilitat... I la sort de viure on vivim...

    ResponElimina
  3. Intentarem anar esgarrapant històries d'aquesta cultura perduda en la memòria i de caràcter oral...

    ResponElimina
  4. Impressionada o sobreimpressionada fins i tot podria dir ... m'he quedat amb la foto de portada del Manel tapant la lluna!!!!
    11 més així i fem un calendari pel 2013!!!
    Bon estiu!!

    ResponElimina