Biodramina!

Quan comences a practicar aquest esport  intentes adquirir una mica de tècnica i quatre nocions  de seguretat, com palejar, com fer recolzaments, el rescat, etc. En el meu cas aquesta fase la vaig fer, primer amb Sk-kayak i posteriorment assistint a les matinals tècniques del Club Pagaia. Posteriorment ja m’he sentit segur per navegar. També m’he llegit un parell o tres de llibres sobre el caiac de mar, com el d’en Javier Knör o el d’en Derek C. Hutchinson i, la veritat que en cap dels “cursillos”, ni dels llibres, ni de les xerrades, recordo haver llegit o escoltat de la necessitat de portar biodramines dins de la farmaciola de primes auxilis del nostre caiac. No sé si a vosaltres us ha passat el mateix? Doncs la veritat que aquest consell s’ha de tenir en compte i prendre-se’l molt seriosament, amb els pocs anys que fa que navego, inicialment no m’havia trobat mai amb ningú que es maregés, cosa que podríem entendre com a ben normal, les primeres sortides que un fa sempre intenta fer-les amb un mar com una bassa d’oli, però això no és sempre així. Quan t’envalentones, aleshores és quan es fa més necessari aquest consell de les biodramines. Us ho dic perquè aquesta primavera, ja són un parell de les sortides que hi ha hagut una bona part del grup que ha acabat ben marejat per la mar de fons o la maregassa que ens hem trobat.

Aquest dissabte hi hagut una maregassa molt bonica, la mar bullia i de tan en tan alguna onada alta començava a trencar-se. L’espectacle ha començat al enfilar la carretera que et porta fins a Cadaquès. Un sol filtrat pel núvols baixos ha il·luminat un mar d’una textura arrugada i canviant,  era simplement un espectacle enlluernador. Un cop arribats a Portlligat ens hem adonat que el “lider” o cap de colla avui no hi era, per un instant m’he sentit orfe però, aquesta sensació aviat s’ha transformat dins meu amb una de responsabilitat. Normalment tots anem entrant a l’aigua i palejant lentament fins la bocana de la reduïda badia, aquest  inici és un magnífic exercici d’escalfament no reglat. Allí ens solem reagrupar i decidim cap on tirem. Avui a fora hi havia maregassa i amb previsió de que el vent pugés a 20 nusos cap al migdia, un dia d’aquells per anar junts però, ja se sap, quan no hi ha pastor el ramat es dispersa. Un cop a la bocana, ens hem adonat que la meitat del grup havia tirat cap a Boquelles (sortida d’alt risc amb condicions com les d’avui), volien sortir pel mig dels esculls i l’alt onatge. Nosaltres a la bocana ens hem trobat a un company que feia la sortida sol com un mussol, però  al veure aquelles condicions de la mar, ell estava en un mar de dubtes, quan això et passa, va molt bé trobar-te un grupet de caiaquestes que t’ofereixen la companyia i així ha estat, li hem ofert l’empenta que li faltava per endinsar-se en aquella mar.

El grup de Boquelles no apareixia i hem anat a buscar-los, a l’arribar a l’altre extrem de l’illa de Portlligat, tan sols hem trobat dos dels cinc companys, els altres havien naufragat. Total, que la sortida se’ns ha fet estranya, hi ha hagut una manca de pastor (lideratge) i hem deambulat com ànimes en pena sense tenir clar que fer, l’entorn era un mar picat que no ens permetia fer grans plans de navegació, tot ha passat en un matí ennuvolat que ha començat amb una llum brutal, enlluernadora i que hem acabat amerats d’aigua, per dins i per fora, dolça i salada. Això sí, feliços encara que orfes.