Carta al Sr. "Rajoi".

 Aquesta juliola mascle va ser alliberada

 Baldrigues cendroses, n'hi ha moltes aquests dies pel Golfet 

Aquesta setmana m’he portat molt bé. Tot i ser treballador públic i haver perdut el 30% del meu sou, he treballat un munt d’hores perquè estic convençut que al treballar i fer la feina ben feta, beneficio al meu petit país i tinc la necessitat vital de continuar creient-m’ho.

Quan arriba el bon temps sortim amb els amics a navegar i dormir a la “belle etoile”, ho fem els divendres, però aquesta primera sortida de temporada d’estiu l’hem fet en dissabte i és que el divendres hi havia un partit de futbol molt interessant, era la final del que havia estat la copa del “Generalísimo” i que ara es diu la copa del “Rey”. S’enfrontaven dos equips de dos països diferents, que estan dins d’un estat per obligació i no per devoció, i menys, per sentiment. Els que representen la part més recalcitrant d’aquest estat estaven molt nerviosos per la evidència que es demostraria amb el descontent de la gent d’aquests dos països, és per això que vàrem ajornar la sortida, tot gaudint del partit i l’ambient creat, però això és “farina de l’altre costat”.

El que li vull contar, és que hem sortit a navegar per sentir-nos lliures ni que sigui per unes hores. Una vegada entrem en el nostre caiac, no hem de seguir cap camí marcat. Naveguem per una costa que és nostra, encara que hi ha algú, que mitjançant unes fites blanques col·locades per tot el litoral, ens vol fer recordar que aquella ZMT és de l’estat que ens ocupa des de fa alguns segles, però a nosaltres se’ns en refot. Li he de confessar, que quan camino pel litoral i em trobo alguna fita que està fluixa i inestable, li foto una patada i se’n va a parar al fons de la mar. Ho sento però és que hem surt de dins de tot...

Doncs sí Sr. "Rajoi", hem sortit a navegar per la mar d’Amunt i allí ens hi hem sentit lliures i això és dolent per vostés. A l’entrar al Golfet, cap a les vuit de la tarda de dissabte i hi havia un silenci majestuós, el falcó peregrí sobrevolava les seves aigües, mentre una munió de peixos lluna saltaven i es pegaven una plantofada contra l’aigua per desfer-se dels seus ectoparàsits. És una acció que els hi resulta prou efectiva. Aviat nosaltres haurem d’agafar força per fer una carrera i fer un bon salt per anar contra un mur i alliberar-nos dels nostres paràsits, això ho haurem de fer abans de quedar-nos sense sang. Pensi senyor Rajoi que els paràsits mai maten al seu hoste, no els hi convé, d’altra manera ells també moririen, tot i ser uns animalons fastigosos tenen la “intel·ligència” de no matar al qui els alimenta.

Tal i com li explicava, en aquest petit paradís del Golfet hi hem arribat abans de fer-se de nit, aleshores hem tret les canyes de pescar i ens hem disposat a pescar, pescar el just per menjar, ni  més  ni menys. Érem dos i amb poca cosa passàvem, com que el mar és com la nostra mare, ens ha fet patir una mica però al final ens ha donat part dels fruïts que viuen dins seu. En aquesta mar, la mar d’Amunt, la llei no la marca l’home, la imposa la natura, si ho fes l’home possiblement que ja no hi hauria peix, però encara n’hi ha i diuen que és del millor de la Mediterrània.  Nosaltres amb aquestes coses ens hi fixem molt i volem governar-nos, de manera que si ens sobra peix, perquè la nostra mare ens en dóna molt, no pateixi que ja li donarem Sr. "Rajoi", però el que no podem fer és morir de gana. Al golfet hi viuen moltes criatures, als seus penya-segat hi crien l’àliga cuabarrada i el falcó peregrí,  les seves aigües estan habitades per moles de peixos petits com les anxoves  que són l’aliment d’altres més grossos com els bonítols i les tonyines. Aquestes aigües són solcades pels rorquals i els dofins, aquests últims són uns mamífers molt intel·ligents que en el seu camí evolutiu un dia, van optar per tornar a la mar i és en aquest medi on millor s’hi troben. Darrerament estic fent intents de fer el mateix camí que ells, però no sé si podré fer aquesta conversió. He començat a beure aigua de mar i menjar-me les salpes (organismes gelatinosos molt saladets i gustosos) però no tinc temps per evolucionar i anar-me’n al regne dels dofins.

Quan dormia a la Prona he pensat que haurem de clavar-li la senyera estelada i declarar la república independent del Cap de Creus. Aquest és el lloc on els meus amics i jo ens hi sentim lliures i, per poder seguir lluitant per viure tenim la necessitat de fer un “resset” i començar de zero. Estem desenganyats de tot el que s’ha fet fins ara, tant vostés amb la seva idea d’estat, com el model d’autonomia que ens han fet creure que era el millor per tots, està clar que era el millor pels seus i nosaltres no som  dels seus.

És per això que molt aviat als punts alts del nostre petit país que es vagin reconquerint hi anirem penjant les nostres senyeres i si us plau, no ens enviï l’exèrcit que això ja ha passat de moda, els imperis ja s’han acabat, ara les coses funcionen diferent.