Badia dels Alfacs.

Dimecres saltem des d’Àger fins a La Cava (Deltebre). Aquí ens allotgem a les”Barraques d’en Salvador”, cases tradicionals amb sostre de borró, envoltades d’arrossars i amb un estanyol amb espècies d’aus domèstiques i salvatges. El preu és molt interessant en aquesta època de l’any i el lloc està absolutament equipat amb totes les comoditats que tots tenim casa.

La primera sortida la fem per la badia dels Alfacs, el recorregut supera els vint quilòmetres i cal prendre-se’l amb calma. El caiac llisca sobre un aigua absolutament transparent i poc profunda, estem dins d’un aquari farcit d’organismes,. Acostumat a les parets rocalloses dels penya-segats de la Costa Brava, aquí les espècies es distribueixen sobre un fons planer de sorra, allí hi habiten les buscades navalles i els grúmols (cloïsses) , on de tant en tant apareixen grans boscos de posidònia amagatall de moles de peixets com els joells , o emergeixen altes muntanyes, que no són res més que les nacres gegantines que serveixen de suport a esponges, algues i cucs filtradors, en definitiva un espai diferent on l’amant del mar tindrà l’oportunitat d’entrar en contacte d’una forma còmoda i assequible amb tot aquest petit món, acolorit, subtil i desconegut.

Durant el recorregut sempre et pots trobar amb la gent d’aquest mar interior, no costa res apropar-se per tenir una curta (estan treballant) conversa amb ells, són gent agraïda i molt hospitalària que ràpidament ens explicaran detalls de la seva feina que poden ser molt enriquidors. En els darrers anys s’està implantant la moda de consumir garotes tan típica de la Costa Brava. Pescadors i mariscadors recullen garotes de forma àvida per assortir els restaurants “ rapitencs” (de Sant Carles de la Ràpita), sí, si en aquests fons arenosos tam bé se’n fan de garotes, però no patiu, ells ja se’n encarreguen de fer-ne l’explotació.

L’anècdota del dia ha estat quan m’he trobat amb una parella de gavians que es barallàvem per un peixot, quan m’he apropat per esbrinar de quina espècie es tractava, ells han volat i han deixat un magnífic exemplar moribund d’orada. L’Orada estava viva encara, s’havia escapat de la “xarxia” d’un pescador , se li veien les marques de la xarxa al peduncle de la cua, devia pesar prop d’un quilo i, els gavians l’atacaven picant a la zona de les brànquies. Per mi ha estat irresistible i ens l’hem menjat nosaltres..., estava riquíssima. Quan estàs dins d’un ambient tan primigèni, et comportes de forma oportunista..., és una forma de integració, al menys així ho considero.