Article del forum de pesca escrit per en Marti Q.Q..:
Bàsicament: els peixos no són tontos. Intentar-los enganyar amb un tros de plàstic que es mou com un tronc i no fa olor de peix, sempre és més difícil que engatussar-los amb un peix natural, que sí que fa pudor de peix, però és més pesat d'utilitzar i aconseguir.
Retornant als peixos artificials. Bàsicament, les normes són:
A. Amb aigües clares, intenta utilitzar bones imitacions i colors naturals. Amb aigües tèrboles o amb escuma, utilitza colors més brillants o blancs o fluorescents perquè si no, els hauries de passar molt per davant del nas perquè el veiessin.
B. Amb aigües transparents, una mica més de velocitat. Si no, s'hi acosten, però veuen que és un tros de plàstic. Sobretot, si empaites bisos, bonítols, verats, sorells... tot això que és peix que corre amunt i avall tot el dia, no et faci por recollir a tota llet. Per ràpid que vagis, aquestes bèsties te l'atrapen. Si empaites llobarros, són més mandrosos i recull una mica més lent. Si no, el deixen passar de llarg.
C. El peix sempre li és més fàcil atacar des de baix, cap a dalt. Si tens poc calat, no posis una mostra que vagi pel fons. A banda que tens més risc d'enrocar i perdre'l. Si hi ha mala mar, l'artificial li costarà nedar bé. Busca un lloc amb més calat i posa una mostra enfonsada que vagi per sota les ones. Si les ones són grosses, els peixos no poden nedar bé. D'això se n'aprofiten els depredadors. Si les onades són petites, els peixos petits no poden nedar bé, però els mitjanets, sí. O el que és el mateix dit d'una altra forma: si hi ha onades petites, un artificial gros és una presa que pot fugir bé i no és tant susceptible de ser atacada. Utilitza doncs, peixos petits. Si les onades són més grosses, pots utilitzar esquers més grossos. I si les onades són bèsties, busca les feres en profunditat (si tens els trons de sortir amb la barca) o en raconades on es puguin haver refugiat.
D. I la última, bàsica, fixa't amb el peix-presa i intenta imitar-lo. Si veus llísseres petites per la zona, utilitza una imitació de llissereta. Si pesques més a mar obert, no posis una imitació de llissereta, que allà no n'hi ha. Utilitza una imitació de sardineta, de la mida que vegis córrer entorn la barca o de la mida que escupin els peixos pescats. Si pesques a la desembocadura a l'hivern, imita anguilons, etc.... i així anar fent.
E. Tema metralletes. Jo prefereixo reservar-les per a sorells i bisos. Als llobarros crec que els espanta una mica. Tot i que me n'han sortir alguns amb metralleta.
Seguir aquestes normes no és garantia de pescar, però sí que t'augmenten les possibilitats. Clar que sempre hi ha el que pesca un llobarro amb un pal de xupa-xups, però no és el cas més habitual...
I també és veritat que de tant en tant, els agafa el frenesí i crec que llavors picarien fins i tot posant-los una fulla de pi o un tros de suro, per dir alguna cosa. Però estar el dia indicat, a la hora indicada, al punt indicat, amb l'artificial indicat, tampoc és la tònica general. A vegades passa i a hores d'ara, encara em trenco la closca intentant desxifrar el perquè, on com i quan.
I sobretot, mira d'anar a buscar les zones on hi hagi menjar. Tota la feina que tenen els peixos és viure, menjar i reproduir-se. Així que si hi ha una zona que el mar de fons els ofereix menjar, no els busquis en una zona on el mar no estigui remogut.
Intenta conèixer els costums i preferències del peix que empaites. No busquis bisos a la desembocadura d'un riu i poc calat. No busquis un llobarro amb 40m de profunditat. No busquis una palomida, ni un tallahams a l'hivern. No busquis bonítols al Gener. Per l'època que estem, ara toquen tallahams, sorells, bisos, palomides i sards a l'escuma. M'en deixo algun. Al setembre, busca els bonítols. Seran grossos i seran fàcils de trobar. Generalment, un tipus de peix, prefereix unes certes condicions, les quals poden canviar en funció de la temperatura del mar. Pensa el peix que t'interessa, pensa com deu viure, pensa on pots trobar-lo i com temptar-lo. Si funciona, sabràs que no és casualitat haver aconseguit aquella bèstia i la presa té gust de glòria. Observa molt el mar i mira de sortir sovint. Camufla els teus esquers dins del cicle marí.
dimarts, 9 de novembre del 2010
diumenge, 7 de novembre del 2010
Un llarg recorregut per a un gratificant dèntol
La previsió durant tota la setmana ens donava unes bones condicions meteorològiques pel dissabte, sense dir-nos res, en Marcel i l’Albert m’envien un missatge fent-me la mateixa proposta que estava cavil•lant. La connexió mental, entre amics i amb les mateixes afinitats, és total. Com que la sortida la farem per la mítica punta del Cap de Creus, ens posem en contacte amb l’Escola d’en Mar (en aquest enllaç trobareu una magnífica crònica de l'estimat amic Mútur) i, tot i que ells surten a partir de les deu del matí , s’avenen a fer-ho a punta de dia.
Arribem a Portlligat cinc companys (Ernest, Lluís, Marcel, Manel i jo) i ens trobem una nodrida representació dels cadaquesencs. Fins a deu membres del club estan amb els seus caiacs a punt per sortir a la platja, més tard arribaran a ser un total de tretze palistes.
Quan hem sortit de Vilajuïga una densa boira cobria la plana empordanesa i s’enfilava fins el coll del Pení, sortosament la Punta del Cap de Creus estava lliure de la perillosa dama blanca i, no representava cap risc per la navegació, ni per l’albirament dels nostres objectius.Quan hem estat fora de la badia ens hem dirigit cap a l’illa de Messina, a mig camí el sol ha sortit uns instants entre els núvols creant una postal d’una bellesa incontestable i contundent. Tot el grup ha anat palejant cap a ell com si fos el nostre nou objectiu.
La mar estava arrissada, però tot i això, la visibilitat era bona, la mirada anava escombrant contínuament l’horitzó, unes vegades em col•locava a la dreta del grup, d’altres pel costat esquerre, però res, ni cap dors de balena, ni cap cap de dofí es deixava entreveure entre les onades que com a rinxols trencaven la superfície del líquid element.
No sé si les quinze pales clavant-se una i altra vegada sobre l’aigua espantaven els cetacis objectiu de la sortida, no sé si les animades converses d’aquest grup d’amics i companys que semblava que fes anys que no es veien, eren el motiu de no haver vist res, però, navegar mar endins, sense referències terrestres, de cara a l’horitzó, és una experiència que normalment no fem, és molt emocionant i gratificant. 
Han estat quasi dues les hores que hem navegat mar endins, fins que a contracor i posant una mica de racionalitat a la sortida hi hagut algú que ha demanat dirigir-se a esmorzar en algun punt. Els “forasters” hem demanat fer-ho a l’illa de la Massa d’Oros o també anomenada Sa Rata, magnífic lloc per l’albirament de les aus marines. Tot i que semblava que estes allí mateix, ens ha costat poc més d’un hora arribar-hi. L’anada ha estat amenitzada per un constant passar de baldrigues balears i algun escadusser mascarell. (en el cens realitzat durant el dissabte cal destacar: 993 baldrigues balears (Puffinus mauritanicus); 1 exemplar de Gavineta de tres dits (Rissa tridactyla), i 3 exemplars de Gavot (Alca torda).
És impressionant veure com aquests membres de l’Escola del Mar es mouen per ambients tan hostils com són els penya-segats i, com són capaços de desembarcar i aparcar tot un grup de caiacs en un lloc que no en cap ni un. Un cop a l’Illa hem esmorzat i posteriorment ens hem enfilat sobre l’orella de Sa Rata, la visió de tot l’àmbit de la Punta del CdC és impressionant. Des d’aquí es pot veure l’espectacle del xoc de les dues masses d’aigua, la de la mar d’Amunt amb la de la mar d’Avall. Les corrents que aquí s’hi formen són molt fortes, es veu com afloren i allisen la superfície de l’aigua. En altres punts hi ha uns fronts d’onades alineades que marca la línea de xoc de les dues masses. En aquest lloc i són omnipresents els vaixells de pesca esportiva, al ser un punt òptim per aquesta pràctica.
Punt de trobada-xoc de les dues mars.
Al sortir de l’Illa i emprendre el retorn, he patit un dels accidents més típics dels pescadors. Se m’ha clavat l’ham del rapala al dit, és un accident que quan tens per davant un parell d’hores de paleig no pot esperar l’extracció. S’ha hagut de fer a la brava, en el primer intent i utilitzant la força dels dits d’en Miquel ha estat impossible, per sort en Manel duia uns tisores extractores d’hams i amb una sang freda admirable, ha fet la feina amb una precisió quirúrgica. Sincerament us dic que ho passa pitjor l’extractor que el ferit. Moltes gràcies Manel i Miquel per haver-me auxiliat amb tant d’èxit, estic en deute amb vosaltres.
Cada pocs metres s'havia de treure tota mena de materials engatxats al artificial.
La tornada l’hem fet separats i els “forasters” hem aprofitat per fer el curri tot costejant. Ens hem fet un fart de treure algues i plàstics dels nostres curris. Avui l’aigua estava francament plena de restes sòlids, resultat del temporal de tramuntana de la setmana passada. Però, però, però....., la insistència i la constància ha tingut un premi inesperat i, un dèntol preciós s’ha clavat a l’arpeta que poc abans tenia penjant del dit gros de la meva ma dreta!
 |
| "Dentolet" a punt de ser enfornat. |
divendres, 5 de novembre del 2010
Albirament de cetracis i túnids
Les previsions meteorològiques per aquest cap de setmana són molt bones. Si surts a palejar pel Cap de Creus podràs gaudir d'una excel·lent visibilitat. Observa l'horitzó i tindràs possibilitat de veure dofins, rorquals o túnids saltant i no t'oblidis d'anar veient les aus marines: mascarells, ocells de tempesta, baldrigues, etc.
Ramon Larramendi
El dia del club Pagaia vàrem tenir el plaer de conèixer de primera mà al Ramón Larramendi. Aquesta setmana ha estat protagoniste del programa de TVE "españoles en el mundo". Malauradament el blog m'absorveix molt de temps i no puc veure alguns programes interessants de TV. Si t'ha passat el mateix ara ho pots veure AQUI.
dijous, 4 de novembre del 2010
LLampugues de xiruca i Popper.
Relat publicat al forum de pesca i escrit per en Marti Q.Q.:
L'Oswaldo és un jove d'edat avançada al qual vaig conèixer ara fa uns anys. Me'l va presentar la Teresa, qui per motius professionals i personals coneix bé secrets i diferències entre una bona pila de caiacs. A un i a l'altre els vaig estar marejant especialment durant aquella etapa en que mirava de trobar el caiac que més em convenia per a les meves posteriors sortides de rem i canya.
L'Oswaldo també pesca i talla les ones amb un skye 17 de la versió antiga, un caiac tancat de 5m adaptat per a poder pescar millor segons les manies de qui el rema.
L’Oswaldo té la sort de viure i pescar per Menorca, aquest racó de paradís isolat que flota enllà del Mare Nostrum. Amarats d'un sol blanc i Mediterrani que ben sovint els rega, els seus fons ondulen hipnòticament sobre una paleta tornassolada i embriagadora que cavalca capritxosament entre el blau turquesa i el verd maragda. Aquest entorn omnipresent i diví aplicat en una illa en edició de butxaca, fa que la vida aquí hi discorri al ritme d'un temps que s'atura a contemplar el paisatge i necessàriament imprimeix un indefugible caràcter pacífic i terriblement confiat i afable als humans que l'habiten.
Ens vam trucar amb l'Oswaldo. Volia saber com havia passat l'hivern i tots dos teníem ganes de compartir ben aviat una sortida. Però coincidir de forma immediata no semblava cosa senzilla i vaig fer algunes escapades en solitari abans no pogués quedar amb ell. Les meves presses importades de Barcelona i l'haver encetat unes vacances que sabia curtes, em van impulsar a fer tres o quatre sortides inicials per a començar a prospectar el bategar d'aquesta tardor a l'illa.
Algunes trucades i infinitat de missatges més tard, finalment vam poder acordar una sortida amb en Waldo per mirar de temptar les llampugues des de la costa. Les condicions ho aconsellaven i aquesta sensata opció ens il•lusionava. Els meus vols de reconeixement anteriors m'indicaven que hi havia molt de peix variat i interessant i que aquest menjava amb gana de post-guerra. Amb aquestes condicions se'ns reduiria el factor sort a l'hora de temptar-les amb artificials i tocar-ne alguna. La sort, ja només ens calia desitjar-la perquè els espets deixessin de fer la murga i deixessin lloc a les llampugues que aquell dia ansiàvem.
Vam començar a trenc d’alba entre penya-segats, en un punt on fàcilment es pot arribar a ran d’aigua. Mica en mica, les primeres llums ens anaven visualitzant els rocs del trencant que pels tocs cecs dels artificials ja coneixíem. Comencem amb poppers, colors blancs i artificials sonors per tal que en la foscor, els peixos puguin sentir i trobar els nostres artificials. Però allà les llampugues no treien el cap i ni tant sols la plaga d’espets semblava haver-s'hi escampat. Mitja hora o tres quarts de prospectar infructuosament els diferents nivells d'aigua i arriba l'hora de canviar de pesquera. En tres hores vam saltar els rocs de dues o tres pesqueres més que conformaven el llistat de possibles per a aquell dia. Sense res digne al sarró, cap a les 10 decidim anar on dies enrere havia tingut una explosió d'aigua rere l'artificial de superfície. Baixem pels rocs i comencem a arremangar-nos. El sol es fa sentir, però no apreta. La temperatura és ideal i la brisa agradable. Als nostres peus, la costa cau fins als 20m de fons. Si ronden llampugues però, aquestes possiblement estaran a partir del límit dels nostres tirs. Caldrà doncs primer pentinar ran de costa des de la distància per si de cas rondés l'escuma algun llobarro i un cop estiguem segurs que no hi ha cap llobarro per espantar, col•locar-nos a trencant d'ona per llençar ben lluny i cridar la llampuga.
Aquesta primavera vaig descobrir els poppers amb les palomides de Roses. Tinc un popper de quasi un pam, que anys enrere vaig trobar-me enganxat a les roques de Menorca. Durant alguns anys s'ha estat tancat en un calaix, ignorant jo de les possibilitats que aquest tros de plàstic em brindava. Però les grassonetes palomides de Roses aquesta primavera m'havien xiuxiuejat les excel•lències d'aquest popper i vaig creure'l un magnífic solista per a l'ària d'obertura que aquella pesquera ens oferia. Llenço ben lluny i començo a fer soroll d'allà a aquí, en una bona franja des del punt on em trobo. Al cap d'una estona de fer soroll, apareixen els primers empaits. Uns lloms verds perfilats d'esquitxos obren les aigües en un solc triangular, al vèrtex del qual s'hi troba el popper que remeno. El banc es deu trobar lluny, però atrets pel rebombori, alguns exemplars arriben fins benbé les roques. És un magnífic i impressionant espectacle. Lluny del que faria qualsevol de nosaltres, continentals, en Waldo deixa la canya, s'apoltrona sobre un roc suficientment còmode i agafa el tupperware de galetes per gaudir com cal de l'espectacle. A la que tingui la primera picada, el banc segurament fugirà i haurem de tenir la feina de tornar a cridar-lo. Segons el meu concepte, és imprescindible tenir l'esquer del company treballant dins el cercle per mantenir el banc a la vora mentre un mateix es dedica a deshamar la primera peça. Però aquest concepte nerviós, insistent i depredador no forma part de l'univers dels illencs i lluny de pensar amb la seva canya, en Waldo m'allarga el tupperware de galetes preguntant-me alegrement si en vull alguna, com a resposta a la meva insistència perquè faci volar el seu popper. És un magnífic i deliciós contrast cultural entre el nerviosisme que encara obcecadament m'entesto a importar en aquest redós de pau, i la placidesa de qui fa anys contempla el pas de les hores en aquest racó de món. La seva actitud és tan vàlida com la meva i en el fons, prefereix l'espectacle a la sensació de viure-la. A mi no m'interessen en aquell moment les galetes i els tupperwares. En alguna seguida, els lloms foscos exploten l'aigua i ajuden al popper a saltar enlaire. Però la picada es fa esperar. Com a acompanyament a aquestes persecucions, tot de llampugues salten allà lluny en formació, directes i a tot gas cap al punt on el popper ha impactat l'aigua. L'espectacle és literalment impressionant. A mig rosegar una galeta i lentament, deixant la velocitat i el nerviosisme exclusivament pels lloms molsuts que un rere l'altre esberlen l'aigua, l'Oswaldo m'indica que tindré la picada, si a mitja persecució freno en sec la recollida. No deuen poder atrapar-lo i deu ser com si a meitat de la AP-7, amb un cotxe enganxat a les pròpies rodes posteriors, frenem en sec la carrera. Faig la prova. Un vèrtex d'aigua solca les ones rere el meu popper i freno en sec. La canya es corba i sona la carraca. Absolutament preciós. En Waldo continua assegut plàcidament, rosegant la seva galeta amb un somriure ara maliciós. Continua observant-me mentre deshamo la primera llampuga i m'explica històries magnífiques d'altres pesqueres fetes ja temps enrere. Encara em falta molt per aprendre i en Waldo és un dels mestres.
La segona bèstia pica ben lluny, en un d'aquests atacs aero-marítims col•lectius orquestrat per un exèrcit de llampugues que es dirigeixen en formació cap on hi ha hagut l'explosió del popper contra l'aigua. Amb una segona bèstia ens en sobra pels dos que ens trobem dalt les roques i la gent que cadascú tenim a casa. Passem l'estona restant fins a quarts de dotze, asseguts als rocs arreglant el món i contemplant l'onatge. Jo li explico històries del Cap de Creus i aventures d'hivern sobre la Duna, el caiac i les roques. Ell m'explica històries de Menorca i de la gent que hi viu. Històries magnífiques de contraban de tabac, de fortunes secretes i de les hores de cues de racionament amb la seva mare. Històries de pirates i d'embarcacions amb patent de cors i de racons sabuts com a pesqueres ja esmentades a l'edat mitjana, marcades amb l'índex sobre un mapa antic que ha imprès de no sé on.
Cap a les dotze ja torno a ser a casa encara navegant en un temporal d'emocions per a les quals el diccionari se'm fa curt. M'ha agradat tornar a quedar amb l'Oswaldo però les vacances se m'acaben i la pluja d'avui ens post-posa sense embuts ni data la sortida conjunta de caiac que teníem prevista com a clausura de la meva estada.
Oswaldo, ja saps que torno així que pugui. Mentrestant, que tot et sigui favorable i continuis sent tan plàcid, feliç i afable com habitualment et mostres. Des d'aquí finalment desitjar-te que malgrat algunes circumstàncies, tinguis moltes més oportunitats de saltar els rocs amb la dona i el teu fill al moment que l'alba trenqui el dia.
Fins molt aviat,
Martí, the skye sailor.
L'Oswaldo és un jove d'edat avançada al qual vaig conèixer ara fa uns anys. Me'l va presentar la Teresa, qui per motius professionals i personals coneix bé secrets i diferències entre una bona pila de caiacs. A un i a l'altre els vaig estar marejant especialment durant aquella etapa en que mirava de trobar el caiac que més em convenia per a les meves posteriors sortides de rem i canya.
L'Oswaldo també pesca i talla les ones amb un skye 17 de la versió antiga, un caiac tancat de 5m adaptat per a poder pescar millor segons les manies de qui el rema.
L’Oswaldo té la sort de viure i pescar per Menorca, aquest racó de paradís isolat que flota enllà del Mare Nostrum. Amarats d'un sol blanc i Mediterrani que ben sovint els rega, els seus fons ondulen hipnòticament sobre una paleta tornassolada i embriagadora que cavalca capritxosament entre el blau turquesa i el verd maragda. Aquest entorn omnipresent i diví aplicat en una illa en edició de butxaca, fa que la vida aquí hi discorri al ritme d'un temps que s'atura a contemplar el paisatge i necessàriament imprimeix un indefugible caràcter pacífic i terriblement confiat i afable als humans que l'habiten.
Ens vam trucar amb l'Oswaldo. Volia saber com havia passat l'hivern i tots dos teníem ganes de compartir ben aviat una sortida. Però coincidir de forma immediata no semblava cosa senzilla i vaig fer algunes escapades en solitari abans no pogués quedar amb ell. Les meves presses importades de Barcelona i l'haver encetat unes vacances que sabia curtes, em van impulsar a fer tres o quatre sortides inicials per a començar a prospectar el bategar d'aquesta tardor a l'illa.
Algunes trucades i infinitat de missatges més tard, finalment vam poder acordar una sortida amb en Waldo per mirar de temptar les llampugues des de la costa. Les condicions ho aconsellaven i aquesta sensata opció ens il•lusionava. Els meus vols de reconeixement anteriors m'indicaven que hi havia molt de peix variat i interessant i que aquest menjava amb gana de post-guerra. Amb aquestes condicions se'ns reduiria el factor sort a l'hora de temptar-les amb artificials i tocar-ne alguna. La sort, ja només ens calia desitjar-la perquè els espets deixessin de fer la murga i deixessin lloc a les llampugues que aquell dia ansiàvem.
Vam començar a trenc d’alba entre penya-segats, en un punt on fàcilment es pot arribar a ran d’aigua. Mica en mica, les primeres llums ens anaven visualitzant els rocs del trencant que pels tocs cecs dels artificials ja coneixíem. Comencem amb poppers, colors blancs i artificials sonors per tal que en la foscor, els peixos puguin sentir i trobar els nostres artificials. Però allà les llampugues no treien el cap i ni tant sols la plaga d’espets semblava haver-s'hi escampat. Mitja hora o tres quarts de prospectar infructuosament els diferents nivells d'aigua i arriba l'hora de canviar de pesquera. En tres hores vam saltar els rocs de dues o tres pesqueres més que conformaven el llistat de possibles per a aquell dia. Sense res digne al sarró, cap a les 10 decidim anar on dies enrere havia tingut una explosió d'aigua rere l'artificial de superfície. Baixem pels rocs i comencem a arremangar-nos. El sol es fa sentir, però no apreta. La temperatura és ideal i la brisa agradable. Als nostres peus, la costa cau fins als 20m de fons. Si ronden llampugues però, aquestes possiblement estaran a partir del límit dels nostres tirs. Caldrà doncs primer pentinar ran de costa des de la distància per si de cas rondés l'escuma algun llobarro i un cop estiguem segurs que no hi ha cap llobarro per espantar, col•locar-nos a trencant d'ona per llençar ben lluny i cridar la llampuga.
Aquesta primavera vaig descobrir els poppers amb les palomides de Roses. Tinc un popper de quasi un pam, que anys enrere vaig trobar-me enganxat a les roques de Menorca. Durant alguns anys s'ha estat tancat en un calaix, ignorant jo de les possibilitats que aquest tros de plàstic em brindava. Però les grassonetes palomides de Roses aquesta primavera m'havien xiuxiuejat les excel•lències d'aquest popper i vaig creure'l un magnífic solista per a l'ària d'obertura que aquella pesquera ens oferia. Llenço ben lluny i començo a fer soroll d'allà a aquí, en una bona franja des del punt on em trobo. Al cap d'una estona de fer soroll, apareixen els primers empaits. Uns lloms verds perfilats d'esquitxos obren les aigües en un solc triangular, al vèrtex del qual s'hi troba el popper que remeno. El banc es deu trobar lluny, però atrets pel rebombori, alguns exemplars arriben fins benbé les roques. És un magnífic i impressionant espectacle. Lluny del que faria qualsevol de nosaltres, continentals, en Waldo deixa la canya, s'apoltrona sobre un roc suficientment còmode i agafa el tupperware de galetes per gaudir com cal de l'espectacle. A la que tingui la primera picada, el banc segurament fugirà i haurem de tenir la feina de tornar a cridar-lo. Segons el meu concepte, és imprescindible tenir l'esquer del company treballant dins el cercle per mantenir el banc a la vora mentre un mateix es dedica a deshamar la primera peça. Però aquest concepte nerviós, insistent i depredador no forma part de l'univers dels illencs i lluny de pensar amb la seva canya, en Waldo m'allarga el tupperware de galetes preguntant-me alegrement si en vull alguna, com a resposta a la meva insistència perquè faci volar el seu popper. És un magnífic i deliciós contrast cultural entre el nerviosisme que encara obcecadament m'entesto a importar en aquest redós de pau, i la placidesa de qui fa anys contempla el pas de les hores en aquest racó de món. La seva actitud és tan vàlida com la meva i en el fons, prefereix l'espectacle a la sensació de viure-la. A mi no m'interessen en aquell moment les galetes i els tupperwares. En alguna seguida, els lloms foscos exploten l'aigua i ajuden al popper a saltar enlaire. Però la picada es fa esperar. Com a acompanyament a aquestes persecucions, tot de llampugues salten allà lluny en formació, directes i a tot gas cap al punt on el popper ha impactat l'aigua. L'espectacle és literalment impressionant. A mig rosegar una galeta i lentament, deixant la velocitat i el nerviosisme exclusivament pels lloms molsuts que un rere l'altre esberlen l'aigua, l'Oswaldo m'indica que tindré la picada, si a mitja persecució freno en sec la recollida. No deuen poder atrapar-lo i deu ser com si a meitat de la AP-7, amb un cotxe enganxat a les pròpies rodes posteriors, frenem en sec la carrera. Faig la prova. Un vèrtex d'aigua solca les ones rere el meu popper i freno en sec. La canya es corba i sona la carraca. Absolutament preciós. En Waldo continua assegut plàcidament, rosegant la seva galeta amb un somriure ara maliciós. Continua observant-me mentre deshamo la primera llampuga i m'explica històries magnífiques d'altres pesqueres fetes ja temps enrere. Encara em falta molt per aprendre i en Waldo és un dels mestres.
La segona bèstia pica ben lluny, en un d'aquests atacs aero-marítims col•lectius orquestrat per un exèrcit de llampugues que es dirigeixen en formació cap on hi ha hagut l'explosió del popper contra l'aigua. Amb una segona bèstia ens en sobra pels dos que ens trobem dalt les roques i la gent que cadascú tenim a casa. Passem l'estona restant fins a quarts de dotze, asseguts als rocs arreglant el món i contemplant l'onatge. Jo li explico històries del Cap de Creus i aventures d'hivern sobre la Duna, el caiac i les roques. Ell m'explica històries de Menorca i de la gent que hi viu. Històries magnífiques de contraban de tabac, de fortunes secretes i de les hores de cues de racionament amb la seva mare. Històries de pirates i d'embarcacions amb patent de cors i de racons sabuts com a pesqueres ja esmentades a l'edat mitjana, marcades amb l'índex sobre un mapa antic que ha imprès de no sé on.
Cap a les dotze ja torno a ser a casa encara navegant en un temporal d'emocions per a les quals el diccionari se'm fa curt. M'ha agradat tornar a quedar amb l'Oswaldo però les vacances se m'acaben i la pluja d'avui ens post-posa sense embuts ni data la sortida conjunta de caiac que teníem prevista com a clausura de la meva estada.
Oswaldo, ja saps que torno així que pugui. Mentrestant, que tot et sigui favorable i continuis sent tan plàcid, feliç i afable com habitualment et mostres. Des d'aquí finalment desitjar-te que malgrat algunes circumstàncies, tinguis moltes més oportunitats de saltar els rocs amb la dona i el teu fill al moment que l'alba trenqui el dia.
Fins molt aviat,
Martí, the skye sailor.
dimecres, 3 de novembre del 2010
Sau, paradis desconegut
Sau és un paradís desconegut, la majoria de catalanets coneixem com a mínim el campanar de Sant Romà de Sau, però pocs hem tingut la sort de fer un recorregut per la totalitat de la vall inundada. A la tardor és senzillament espectacular veure la simfonia de colors reflectida a les seves aigües. Us aconsellem fer aquesta sortida durant aquests dies en que dominen els pigments grocs, taronges i vermells dels arbres caducifolis. No us ho podeu perdre, aviat cauran a terra i s’haurà acabat.
dimarts, 2 de novembre del 2010
I trobada de pesca “Xtrem”.
De fosca matinada i amb una taula amb cafè i pastes, al més pur estil de les “monteries” castellanes, però amb l’esperit lluny de les mateixes, ha començat la trobada de pesca. Finalment hi havia dos grups afins, el dels pescadors que empren el caiac per dur a terme la seva afició i la dels caiaquistes purs palistes, però que volen ampliar els seus coneixements en aquesta aplicació concreta. Poques vegades es fa una activitat compartida entre ambdós col•lectius, esperem que avui s’hagi iniciat una aproximació que ens enriqueixi a tots.
El dia es va presentar rúfol i amenaçador fins al migdia. El divendres havia entrat un garbí potent que deixava una mar de fons amb alçades d’ona significant de 120 cm i amb màxims de 200 cm. Sortosament la tramuntana tan sols ha tret el cap en alguns moments i amb poca força.
Aquestes condicions del mar donaven sentit al mot “xtrem” de la trobada. Matí tan sols apte per caiaquistes experts i, que posava un cert risc a la navegació amb caiac descobert. Més d’un ha sentit la baixa temperatura de l’aigua a la seva pell. Aquestes condicions han dificultat la pesca estàtica (spining i jigging) i es feia més factible la pesca al curri, tot i que aquesta tenia els seus límits per la manca d’activitat en les espècies de superfície, tret d’algunes honroses excepcions.
Tot i que no era un concurs, hi ha hagut un guanyador. Ha estat una persona que dotat d’un aparell de pesca minimalista, molt ben aconsellada i amb la perícia d’una bona colla d’anys de pràctica del caiac, ha aconseguit el millor resultat. Al Joan la nit del dissabte li ha caigut la llagrimeta. No sé si l‘ha fet al forn o a la planxa, però segur que ha tocat el cel.
Una lliçó sí que he aprés amb aquesta trobada, si ajuntem els coneixements dels pescadors amb el domini del caiac dels caiaquistes purs, el resultat pot ser molt productiu.
L’opció que tenim està molt clara, cal que ens ajuntem els dos col•lectius i intercanviem els coneixements i tècniques. Per fer-ho haurem de desfer-nos dels individualismes i egoismes típics. Serem capaços de fer-ho?
Qui es veu amb cor de muntar el primer clínic de pesca amb caiac?
El dia es va presentar rúfol i amenaçador fins al migdia. El divendres havia entrat un garbí potent que deixava una mar de fons amb alçades d’ona significant de 120 cm i amb màxims de 200 cm. Sortosament la tramuntana tan sols ha tret el cap en alguns moments i amb poca força.
Aquestes condicions del mar donaven sentit al mot “xtrem” de la trobada. Matí tan sols apte per caiaquistes experts i, que posava un cert risc a la navegació amb caiac descobert. Més d’un ha sentit la baixa temperatura de l’aigua a la seva pell. Aquestes condicions han dificultat la pesca estàtica (spining i jigging) i es feia més factible la pesca al curri, tot i que aquesta tenia els seus límits per la manca d’activitat en les espècies de superfície, tret d’algunes honroses excepcions.
Tot i que no era un concurs, hi ha hagut un guanyador. Ha estat una persona que dotat d’un aparell de pesca minimalista, molt ben aconsellada i amb la perícia d’una bona colla d’anys de pràctica del caiac, ha aconseguit el millor resultat. Al Joan la nit del dissabte li ha caigut la llagrimeta. No sé si l‘ha fet al forn o a la planxa, però segur que ha tocat el cel.
Una lliçó sí que he aprés amb aquesta trobada, si ajuntem els coneixements dels pescadors amb el domini del caiac dels caiaquistes purs, el resultat pot ser molt productiu.
L’opció que tenim està molt clara, cal que ens ajuntem els dos col•lectius i intercanviem els coneixements i tècniques. Per fer-ho haurem de desfer-nos dels individualismes i egoismes típics. Serem capaços de fer-ho?
Qui es veu amb cor de muntar el primer clínic de pesca amb caiac?
dilluns, 1 de novembre del 2010
Torna la sopa de gelatina
La vida és cíclica i els fenòmens que anem veient es van repetint des de temps immemorials i, malament el dia que això no passi.
Aquesta primavera ens varem fer ressó de l’aparició d’una explosió d’organismes gelatinosos semblants a les meduses, aquestes bestioletes solen portar molta confusió i són uns grans desconeguts, la creença més estesa és de que són meduses. Per saber-ne una mica pots rellegir el post d’aquesta primavera clicant AQUI.
Aquest organismes són filtradors, s’alimenten mitjançant la generació d’un corrent d’aigua que posteriorment filtren i d’aquesta manera van capturant el seu aliment. Apareixen de forma cíclica a la primavera i la tardor. Solen fer-ho coincidint amb les dues èpoques de pluja i l’explicació és molt senzilla. La pluja arrossega els nutrients de la terra i els aboca al mar pels rius i rieres. Aquestes adobades extraordinàries són les que permeten el creixement de les algues i tot seguit apareixen els que consumeixen aquestes algues, i posteriorment els que consumeixen els organismes que mengen les algues, i així es genera la xarxa tròfica, fins arribar als superdepredadors, com és el llobarro, objecte de desig de tants i tants pescadors.
Els que pesquem al curri tenim problemes amb l’aparició d’aquests organismes, se’ns queden enganxats a les arpetes de l’artificial i els peixos no piquen. Durant aquests dies convé anar revisant-lo periòdicament, tasca que pot arribar a ser esgotadora si utilitzes un suro per recollir el fil.
Costejant la mar d’Avall també hem vist grans concentracions de meduses molt a prop de Roses, tanmateix es tracta de la Pelagia noctiluca una de les més urticants que habiten les nostres aigües. Us deixem la bonica imatge que vàrem fer el dissabte al mati a la platja dels Palangres.:
Aquesta primavera ens varem fer ressó de l’aparició d’una explosió d’organismes gelatinosos semblants a les meduses, aquestes bestioletes solen portar molta confusió i són uns grans desconeguts, la creença més estesa és de que són meduses. Per saber-ne una mica pots rellegir el post d’aquesta primavera clicant AQUI.
Aquest organismes són filtradors, s’alimenten mitjançant la generació d’un corrent d’aigua que posteriorment filtren i d’aquesta manera van capturant el seu aliment. Apareixen de forma cíclica a la primavera i la tardor. Solen fer-ho coincidint amb les dues èpoques de pluja i l’explicació és molt senzilla. La pluja arrossega els nutrients de la terra i els aboca al mar pels rius i rieres. Aquestes adobades extraordinàries són les que permeten el creixement de les algues i tot seguit apareixen els que consumeixen aquestes algues, i posteriorment els que consumeixen els organismes que mengen les algues, i així es genera la xarxa tròfica, fins arribar als superdepredadors, com és el llobarro, objecte de desig de tants i tants pescadors.
Els que pesquem al curri tenim problemes amb l’aparició d’aquests organismes, se’ns queden enganxats a les arpetes de l’artificial i els peixos no piquen. Durant aquests dies convé anar revisant-lo periòdicament, tasca que pot arribar a ser esgotadora si utilitzes un suro per recollir el fil.
Costejant la mar d’Avall també hem vist grans concentracions de meduses molt a prop de Roses, tanmateix es tracta de la Pelagia noctiluca una de les més urticants que habiten les nostres aigües. Us deixem la bonica imatge que vàrem fer el dissabte al mati a la platja dels Palangres.:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.JPG)
)
Entrades
