Un llarg recorregut per a un gratificant dèntol

La sortida d’aquest cap de setmana era fruit d’un somni, d’un somni infantil si vosaltres voleu, però que amb més d’un compartim i ens fa sentir il•lusionats i vius. Es tractava de sortir a buscar dofins, balenes i els grans peixos com són els túnids. Teníem molt clar de la gran dificultat d’aquesta empresa, fins i tot, en el fons de la nostra ment acceptàvem la derrota, perquè el més important a la vida és fer el camí, aconseguir les fites fins i tot pot ser secundari.

La previsió durant tota la setmana ens donava unes bones condicions meteorològiques pel dissabte, sense dir-nos res, en Marcel i l’Albert m’envien un missatge fent-me la mateixa proposta que estava cavil•lant. La connexió mental, entre amics i amb les mateixes afinitats, és total. Com que la sortida la farem per la mítica punta del Cap de Creus, ens posem en contacte amb l’Escola d’en Mar (en aquest enllaç trobareu una magnífica crònica de l'estimat amic Mútur) i, tot i que ells surten a partir de les deu del matí , s’avenen a fer-ho a punta de dia.

Arribem a Portlligat cinc companys (Ernest, Lluís, Marcel, Manel i jo) i ens trobem una nodrida representació dels cadaquesencs. Fins a deu membres del club estan amb els seus caiacs a punt per sortir a la platja, més tard arribaran a ser un total de tretze palistes.

Quan hem sortit de Vilajuïga una densa boira cobria la plana empordanesa i s’enfilava fins el coll del Pení, sortosament la Punta del Cap de Creus estava lliure de la perillosa dama blanca i, no representava cap risc per la navegació, ni per l’albirament dels nostres objectius.
Quan hem estat fora de la badia ens hem dirigit cap a l’illa de Messina, a mig camí el sol ha sortit uns instants entre els núvols creant una postal d’una bellesa incontestable i contundent. Tot el grup ha anat palejant cap a ell com si fos el nostre nou objectiu.

La mar estava arrissada, però tot i això, la visibilitat era bona, la mirada anava escombrant contínuament l’horitzó, unes vegades em col•locava a la dreta del grup, d’altres pel costat esquerre, però res, ni cap dors de balena, ni cap cap de dofí es deixava entreveure entre les onades que com a rinxols trencaven la superfície del líquid element.

No sé si les quinze pales clavant-se una i altra vegada sobre l’aigua espantaven els cetacis objectiu de la sortida, no sé si les animades converses d’aquest grup d’amics i companys que semblava que fes anys que no es veien, eren el motiu de no haver vist res, però, navegar mar endins, sense referències terrestres, de cara a l’horitzó, és una experiència que normalment no fem, és molt emocionant i gratificant.

Han estat quasi dues les hores que hem navegat mar endins, fins que a contracor i posant una mica de racionalitat a la sortida hi hagut algú que ha demanat dirigir-se a esmorzar en algun punt. Els “forasters” hem demanat fer-ho a l’illa de la Massa d’Oros o també anomenada Sa Rata, magnífic lloc per l’albirament de les aus marines. Tot i que semblava que estes allí mateix, ens ha costat poc més d’un hora arribar-hi. L’anada ha estat amenitzada per un constant passar de baldrigues balears i algun escadusser mascarell. (en el cens realitzat durant el dissabte cal destacar: 993 baldrigues balears (Puffinus mauritanicus); 1 exemplar de Gavineta de tres dits (Rissa tridactyla), i 3 exemplars de Gavot (Alca torda).

És impressionant veure com aquests membres de l’Escola del Mar es mouen per ambients tan hostils com són els penya-segats i, com són capaços de desembarcar i aparcar tot un grup de caiacs en un lloc que no en cap ni un. Un cop a l’Illa hem esmorzat i posteriorment ens hem enfilat sobre l’orella de Sa Rata, la visió de tot l’àmbit de la Punta del CdC és impressionant. Des d’aquí es pot veure l’espectacle del xoc de les dues masses d’aigua, la de la mar d’Amunt amb la de la mar d’Avall. Les corrents que aquí s’hi formen són molt fortes, es veu com afloren i allisen la superfície de l’aigua. En altres punts hi ha uns fronts d’onades alineades que marca la línea de xoc de les dues masses. En aquest lloc i són omnipresents els vaixells de pesca esportiva, al ser un punt òptim per aquesta pràctica.

Punt de trobada-xoc de les dues mars.

Al sortir de l’Illa i emprendre el retorn, he patit un dels accidents més típics dels pescadors. Se m’ha clavat l’ham del rapala al dit, és un accident que quan tens per davant un parell d’hores de paleig no pot esperar l’extracció. S’ha hagut de fer a la brava, en el primer intent i utilitzant la força dels dits d’en Miquel ha estat impossible, per sort en Manel duia uns tisores extractores d’hams i amb una sang freda admirable, ha fet la feina amb una precisió quirúrgica. Sincerament us dic que ho passa pitjor l’extractor que el ferit. Moltes gràcies Manel i Miquel per haver-me auxiliat amb tant d’èxit, estic en deute amb vosaltres.

Cada pocs metres s'havia de treure tota mena de materials engatxats al artificial.

La tornada l’hem fet separats i els “forasters” hem aprofitat per fer el curri tot costejant. Ens hem fet un fart de treure algues i plàstics dels nostres curris. Avui l’aigua estava francament plena de restes sòlids, resultat del temporal de tramuntana de la setmana passada. Però, però, però....., la insistència i la constància ha tingut un premi inesperat i, un dèntol preciós s’ha clavat a l’arpeta que poc abans tenia penjant del dit gros de la meva ma dreta!

"Dentolet" a punt de ser enfornat.