Excavacions subaquàtiques al cap de Creus

Com a cloenda de les Jornades del Patrimoni Natural i Cultural del Parc Natural del Cap de Creus, hem pogut assistir a una interessantíssima xerrada a càrrec d’en Xavier Nieto, director del Centre d’Arqueologia subaquàtica de Catalunya ( CASC ), i que ha versat sobre la importància de l’Empordà en el tràfic marítim de l’antiguitat en la Mediterrània occidental, i del Cap de Creus com a accident geogràfic provocador de nombrosos naufragis.

La Mediterrània, ens explica Nieto, és una mar quasi tancada, i que perd més aigua per evaporació de la que li aporten els seus rius. Això provoca que contínuament estigui entrant aigua des de l’Atlàntic per anivellar aquest deficit, i aquesta entrada d’aigua forma un corrent que des de Gibraltar i passant pel nord d’Africa, continua per Tunísia, salta a Sicília, remunta la península Itàlica, ressegueix el golf de Lleó i baixa de tornada cap a Gibraltar al llarg de les nostres costes. Aquest corrent, anomenat “corrent general mediterrani”, és el mateix que segueixen les tonyines que provenint de l’Atlantic venen a desovar a la Mediterrània, i també és el mateix que seguien els primers vaixells dels que es tenen noticies en aquesta part de la Mediterrània, fa uns 13.000 anys.
Aquestes rutes costaneres, transitades ja des de tant antic, varen ser també les emprades per grecs i romans a les seves expedicions comercials, i també militars en el cas dels segons. Que les dues colònies gregues de les que es coneix la ubicació a les costes espanyoles siguin Emporion ( Empuries ) i Rhode ( Roses ), ens dona una idea de l’importància del Golf de Roses a la navegació antiga. Rhode era, i és, un excel•lent port per refugiar-se, opció preferible a aventurar-se pel perillós Cap de Creus en cas de temporal, i Emporion (575 ac arribada dels Grecs), que va arribar a tenir 3 ports, essent com era una ciutat petita, va ser la plataforma des de la qual Roma (218 a.c. Escipió) va iniciar la seva penetració militar a la península ibèrica, i des de on mes endavant, ja aconseguit l’objectiu de “romanitzar” Iberia, exportava els excedents produïts al país cap a la metròpoli. A més, era un excel•lent punt de partida de rutes, cap al sud, cap a les Balears o de retorn cap a Itàlia, a on els vents dominants de tramuntana empenyien directament el velam dels vaixells.
La hegemonia dels ports empordanesos en el comerç marítim de la Mediterrània occidental dura 6 segles, fins que a l’inici del segle I dc, els interessos geopolítics de Roma aconsellen fer de Narbona el port principal. El de Narbona és molt mes ampli i segur, i és més a prop de la desembocadura del Roïna, riu que es converteix en l’autopista de penetració romana de camí a centreeuropa i fins l’Atlàntic. A més, s’evita el pas pel temut Cap de Creus. Empúries i Roses queden relegats a ser ports secundaris, i perden progressivament la seva anterior importància. Tot aquest intensíssim transit marítim, els freqüents temporals i el relleu accidentat, han convertit el Cap de Creus en un cementiri de vaixells. El CASC té documentats 331 jaciments arqueològics a les costes empordaneses, quasi bé la meitat de tots (806) els que té inventariats al llarg de la costa catalana.
Desprès de contextualitzar històrica i geogràficament la importància del Cap de Creus per a l’historia de la navegació, Nieto ens ha ofert una pinzellada sobre l’excavació de 2 jaciments, Culip IV i Culip IX. Ha resultat molt pedagògic conèixer la metodologia, el procés deductiu, basat en les restes trobades i en las bases de dades acumulades al llarg de centenars d’excavacions, pel qual podem arribar a saber la data del naufragi, la procedència de la càrrega, la ruta seguida, la forma d’estibar les àmfores, etc…Cala Culip és un cul de sac, una ratonera de on un vaixell empès per la tramuntana ho tenia molt difícil per sortir, es per això que hi ha 8 vaixells naufragats documentats. I de ben segur podríem conèixer moltes mes coses del nostre passat, si l’escola de busseig que havia al Club Mediterranée no hagués propiciat que cada estiuejant s’endugués a casa, de record, una resta arqueològica .
L’arqueologia és una lupa que ens apropa a èpoques passades, una lupa progressiva, que cada vegada té més augments.

Ha estat un magnífic final per unes Jornades que mereixien mes públic del que han tingut.