--------------------------------------------------------------------------------

diumenge, 10 de gener de 2010

Cabo de Gata. Part 3: De San Jose a L'Almadrava de Monteleva

Finalment diumenge dia 3 de gener teníem unes condicions immillorables per fer la travessa del Cap de Gata. Windgurú ens donava una calma total fins al migdia, després havia d’entrar un ponent de força 3 i, tornava a baixar cap a la tarda. Que més podíem demanar després d’esperar durant una setmana unes bones condicions per la navegació?

El nostre nivell es molt bàsic, fa tot just mig any que palegem i, travessar un punt mític per la navegació com aquest, és tot un repte i ens emociona!.
Cap de Gata és d’on surt la línea divisòria entre la mar d’Alborà i el mar Balear, punt on es troben dues corrents oposades, la que baixa resseguint la costa del llevant mediterrani i la que ve de l’oest i, just en aquest punt, xoquen i es produeixen uns aflorament que ascendeixen i fan bullir l’aigua. Quan amb el nostre caiac passem per sobre d’aquesta zona, com que portem el cul arran d’aigua, la sensació que produeix és molt especial, tal i com si algú ens estes donant petites empentes contra el fons de les nostres naus; és tota una experiència els dies que es produeix aquest fenomen..
A primera hora, a les nou en punt, ja estàvem entrant a l’aigua. Tal i com hem dit, el dia era encalmat, sense vent, la mar de fons havia desaparegut i un tel fi de núvols alts enteranyinava el cel, era el preludi d’un front que havia d’entrar per ponent i tornar a portar el mal temps (el vent fort). Aquest núvols ens filtrarien el sol matiner i, ens donarien l’oportunitat de fer unes magnífiques fotografies de l’eixida del sol.
Sortim de la badia de San José amb direcció S-SW i, passem per davant de la caserna de la guàrdia civil, construïda sobre el castell que hi havia en aquest poble i el protegia dels “moros invasors”. Segles desprès, la funció segueix sent la mateixa, ara el seus ocupants empaiten pateres procedents del nord d’Àfrica carregades de desesperats i famèlics sub-saharians. Les que arriben per aquestes contrades surten d’Oran (150 km)..., tal i com més tard vàrem poder comprovar a la platja de les salines.
A l’altre costat trobem la badia dels Genovesos; en aquest golfet l’any 1196 hi van refugiar-se més de dues-centes naus, que van esperar el bon temps per alliberar la ciutat d’Almeria. L’armada l’havia pagat el Papa Eugeni III i estava composada bàsicament per genovesos i diuen que també hi havia catalans!!!. Com es pot veure la lluita entre religions ens ve de lluny i els cabdills cristians han estat militars i, han fet guerres en nom de Déu contra els infidels. Sembla que l’historia és cíclica.
El que ens ha encantat d’aquest entorn, són els penya-segats de l’anomenat Morrón de los Genoveses. Aquí hi podem trobar tot un seguit de petites cales, algunes vorejades per columnes hexagonals d’andesita, d’altres de dipòsits de materials piroclàstics, i d’altres de la barreja de tots dos. Els colors dominants són el negre, els vermells, ocres, grocs i tota la gama dels grisos. Sorprenent, únic i propi de les zones volcàniques.
També veiem com el vent de ponent genera unes dunes que s’enfilen per les vores i fons de les cales rocalloses, anomenades dunes enfiladisses (“rampantes” amb la llengua del regne). Les platges són molt poc profundes i l’onada trenca lluny de la platja, fent on llarg recorregut abans de morir. En definitiva, tot un entorn de cine !.
De fet els veïns del poble estan molt orgullosos d’aquestes platges, lloc on s’han gravat moltes pel·lícules, algunes de tan famoses com l’Indiana Jones o, algun que altre vídeo clip del cantant local David Bisbal. Aquí també els famosos de la faràndula busquen la tranquil·litat que no troben en altres llocs tan concorreguts com la veïna Marbella.
Passem per davant de les cales de la Media Luna, Carbón, Punta Redonda, Punta Colorà i arribem als impressionants penya-segats de la Vela Blanca. Aquest penya-segat supera els dos-cents metres d’alçada i les seves parets són absolutament verticals. L’aspecte és d’una solidesa absoluta, ja que estan formades per andesita (lava magmàtica viscosa que ha quedat dins del con del volcà i, que al refredar-se i reduir el seu volum, forma una estructura hexagonal), aquesta estructura columnar li dóna un aspecte imponent, però, el que més sorprèn és l’aflorament absolutament blanc (ignimbrites o tova blanca) que hi ha a la seva base i, que contrasta amb l’andesita ocre fosc. El penya-segat és el dom d’un antic volcà, exactament és la meitat del dom, l’altra part resta enfonsada, la capa exterior del volcà ha desaparegut, i hi ha quedat el seu cor o dom. La vela Blanca es va formar per l’expulsió de fragments de material volcànic en erupcions d’alta explosivitat.
Al costat de la Vela Blanca, hi ha una cavitat de grans dimensions amb una platja interna on antigament havia criat el Vellmarí (Cap de Gata i Cap de Creus són els dos darrers llocs on ha criat aquesta espècie de foca). La llegenda diu que hi ha amagat un tresor dins de la cova, i que els llops marins (nom local de la foca monjo) devoraven als que intentaven desenterrar-lo. Però, el veritable tresor seria que hi pugues tornar a desenvolupar-se un població de foca monjo (Monachus monachus).
Superat aquest punt, passem pels esculls del “Dedo”, on hi ha un d’ells que s’aixeca com un menhir solitari. Ës una xemeneia d’un antic volcà i ens conduirà fins a les Sirenes desprès de passar per la cala Rajà i la punta Baja.
En aquesta zona, hi ha uns esculls que pertanyen al que serien les calderes d’uns antics volcans, deu ser l’espai més fotografiat del Cabo de Gata, ja que la seva bellesa és notable. La seva situació de divisòria entre els dos mars el fa un punt estratègic per la navegació, d’aquí que hi hagi ubicats: el far, els radars i un mirador. Un focus vermell, il·lumina, a les nits, un escull enfonsat quatre metres i que ha trencat el casc de més d’un vaixell.
A partir d’aquest punt d’inflexió de la costa agafem rumb W i, passem per la cala del Corralete i els darrers contraforts de la serra de Gata. Entrant a la llarga platja d’Almeria, trobem el primer veïnat anomenat la Fabriquilla, nosaltres el superem seguint el camí paral·lels a la costa i, amb una mar absolutament planxada, tan sols l’onada d’una patrullera de la guàrdia civil trenca el mirall que tenim al davant nostre. Parem a l’entrada de l’Almadrava de Monteleva, on hi ha un xiringuito, on podrem fer un esmorzar-dinar ben merescut. Malauradament, a la mateixa hora un parell de quilòmteres més enllà, una cinquantena de sub-saharians eren detinguts per la guàrdia civil. Aquest és l’únic mal punt d’un matí (quasi) perfecte!
Un hora més tard i, veient el bon temps, la bona mar i el nostre estat físic, ens vàrem enfundar dins dels nostres caiacs i altre cop a lliscar per l’aigua!!! Cap a San José!.
En total es va palejar una trentena de quilòmetres, plens d’història, roques volcàniques erosionades pels ponents i llevants i dels drames ignorats del segle XXI.
Hi tornarem!!!

1 comentari:

  1. Fins ara no havia tingut l'estona i la tranquilat per a poder llegir les cròniques i veure les fotos del Cabo de Gato, em feu molta enveja, realment es un lloc màgic, ho apunto a llocs que val la pena d'anar.

    ResponElimina