El Fluvià, un “bon relax”

El Fluvià és l’únic riu de Catalunya que en tot el seu recorregut no té cap embassament, les seves aigües circulen absolutament lliures. Tot i això, no ha estat exempt de patir sobreexplotació dels seus recursos, una de les més greus ha estat l’extracció d’àrids. Milions de metres cúbics de les seves sorres s’han destinat a la construcció d’urbanitzacions i vivendes de la Costa Brava. L’han buidat per dins!

Malgrat tot, podem dir que en la part baixa del seu curs, hi ha la primera reserva integral del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà; és l’Illa de Caramany, espai protegit abans de crear-se la figura legal del PNAE (1983) i per voluntat expressa del primer ajuntament democràtic de Sant Pere Pescador (±1980).
El tram baix del Fluvià té una influència marina molt acusada, les aigües del mar hi entren per dos camins: pels temporals de component E i NE i també per la permeabilitat de la barra de sorra de la seva gola, lloc on es produeix el fenomen dels basos comunicants. Quan bufa el vent de llevant i el gregal es poden formar onades grans que entren per la gola del riu.Si a més, aquests vents van acompanyats d’una baixada de la pressió, aleshores el nivell del mar es més alt i això facilita l’entrada o intrusió salina i, s’hi sumem que el riu té un cabal molt baix (com esta passant aquests darrers anys), aleshores l’entrada d’aigua marina pot ser molt considerable.
Es tracta d’un estira i arronsa constant on intervenen molts factors variables, d’aquí bé una de les peculiaritats que li aporten un interès especial a aquests espai tan dinàmic.
Aquests canvis de nivell i composició química de l’aigua tenen una influencia directa amb les zones d’aiguamolls propers i també sobre els conreus i les poblacions.
Per exemple, l’aigua salada que entra, forma el que es coneix tècnicament com a “falca salina” , aquesta pot penetrà quilòmetres terra endins. Al Fluvià, aquesta falca sol arribar entre tres i quatre quilòmetre aigües amunt, fins l’alçada de l’Armentera!. Aquesta aigua salada queda estratificada, segons el grau de salinitat, l’aigua més salada i més densa queda al fons i la menys “salmàstica” (localisme de salobre) i per tant menys pesada a la part superficial. En superfície, llisca l’aigua dolça, el gruix d’aquesta capa dependrà òbviament del cabal del riu i, hi ha moments que pràcticament es nul·la (estiu).
Essent com és, la llera del riu de sorres i graves, aquesta aigua salada pot difondre lateralment fins els pous dels camps de conreu veïns i de les vivendes. D’aquí que cada vegada que alguna empresa d’àrids ha volgut modificar el calat del riu, s’hagi obert una forta polèmica d’oposició en pobles com Sant Pere Pescador, on la gran majoria de les cases tenen aigua de pou.
Aquesta aigua salada també condiciona la vida a dins i a la vora del riu.
La vegetació de les vores ens indica el grau de salinitat de les aigües. Així trobarem que a la seva gola pràcticament no hi ha vegetació i, la primera que veiem es de caràcter salat (halòfil) com poden ser les salicòrnies i el salat blanc. Tot seguit, les vores del riu es poblen del canyís (cenissos com s’anomenen localment). També veurem, entre primavera i tardor, la balca i algun escadusser lliri groc. El que ens serà mes fàcil d’identificar son els arbres, en aquestes zones salobres de la gola, l’única espècie d’arbre capaç de desenvolupar-s’hi és el tamariu. Aigües amunt trobarem cada cop més diversitat, els més comuns són les saules, els freixes, pollancres i arbres blancs.
Aquesta aigua és una excel·lent via d’entrada de les especies de peixos marins. D’aquí que la seva desembocadura sigui un dels llocs millors per la pesca esportiva i professional d’algunes especies com el llobarro i l’anguila entre moltes altres (pels interessats amb la pesca, sapigueu que mai ha estat un bon lloc per la pesca de l’angula!).
També és un lloc immillorable per l’observació de la avifauna típica dels aiguamolls. Al estar enfundats en el caiac, tenim l’avantatge de poder estar en el seu medi aquàtic i així gaudirem d’una perspectiva immillorable. Si estem fora d’època de cacera (de març a principis d’octubre) algunes d’aquestes espècies es deixen apropar molt i, podrem gaudir de la seva observació sense menester de portar prismàtics. La millor època és durant la tardor (setembre-octubre), quan aquests exemplars d’aquàtiques no han sentit passar els perdigons per la seva vora. Un altra cosa que haurem de tenir en compte, és el nostre comportament. Personalment us aconsellaríem portar roba de colors poc cridaners, cosa poc habitual, ja que per seguretat, les nostres vestimentes son d’allò més llampant! També haurem de tenir en compte altres mesures que són de sentit comú, com no parlar fort i no fer moviments bruscos. En definitiva, per veure ànecs no hem de fer l’ànec!!!. Amb aquest parell de normes bàsiques podrem barrejar-nos, entre una bona colla d’espècies d’anàtides i ardeids, així com observar el seu comportament quotidià.
Fer un recorregut per les seves aigües és un regal pels sentits, la làmina d’aigua transformada en un mirall permet que tot el que ens envolta hi quedi reflectit. Una grata sensació de benestar ens envairà tots els racons del nostre interior, éssent una immillorable i molt saludable sessió de relaxació pels dies de mala mar!