L'Encesa

Per acabar el tema dels Arts tradicionals de pesca i que no es faci massa pesat, si no ho es ja, no podem deixar de comentar l’Art de l’Encesa. La tradició oral transmesa pels pescadors de El Port de la Selva ens diu que l’Art va ser inventat pels pescadors de la mar d’Amunt, amb ocasió del naufragi ( !! Naufragis al Cap de Creus ¡¡. Un altre interessant tema pel blog. Properament…) que va tenir lloc a la Illa de l’Encalladora l’any 1853. Es tractava d’un pailebot, que fent transport de cabotatge, es va incendiar un vespre, abans d’enfonsar-se......

 Els mariners que varen acudir per ajudar els nàufrags, guiats per la llum produïda per l’incendi observaren que, al voltant del vaixell en flames, el mar bullia de peixos, sans dubte atrets com ells per aquella llum impròpia d’una nit sense lluna. Algun pescador mes espavil.lat, va veure en aquell fet insòlit la oportunitat d’augmentar la rendibilitat de les seves pesqueres, i mans a l’obra, juntament amb el ferrer, munten una graella de ferro que anomenen “fester” a la popa d’un llagut, de tal manera que pugui suportar un foc de llenya a l’exterior de la barca, il•luminant les aigües, i es clar, sense cremar la barca. Costa de creure que un fet tan universal com es l’atracció del peix per la llum, fos aprofitat només pels pescadors del Cap de Creus, i hom podria pensar que la llegenda està mes basada en l’orgull de país que en el rigor històric, però el cert es que a El Port de la Selva, l’any 1884 hi havien 58 “companyies” que ocupaven entre 500 i 550 homes, xifra que avui ens sembla insòlita. Acabada la guerra civil, nomes quedaven actives 23 “companyies” i al voltant dels 200 pescadors dedicats a aquesta pesca.
La petita barca portadora del “fester”, de la llum, navegava lentament per la badia, fins que el peix, generalment sardina, anxova, verat o calamar s’acosta encuriosit i envolta el prodigi. La barca s’enfila llavors, amb lentitud i silenci, per no trencar la màgia del moment i no espantar la pesca, cap a la cala triada. Mentrestant, la barca acompanyant envolta per fora tota la cala amb la xarxa, de manera que el peix quedi atrapat entre la xarxa i la costa. Llavors, quan tot l’escenari es envoltat per l’art, amb els seus dos extrems a la platja es el moment d’estirar. La barca portadora de la llum surt lentament del parany, i el peix comença a ser arrossegat lentament cap els companys, que des de terra estiren rítmicament de la xarxa, ara ja amb cridòria, fins que els reflexes platejats dels peix fan els seus darreres moviments sobre la platja.
L’atmosfera havia de ser especial. Imaginem l’escena nocturna, il•luminada per la llum ballarina de les flames, la olor resinosa del fum de la teia de pi cremant, caliquenyos, botes de vi, petaques d’aiguardent, gorres i barretines, fages, peus descalços, converses en veu baixa, la remor del mar… La escena no pot ser mes evocadora d’un temps perdut, d’una època daurada de la relació home-entorn, relació presidida per la humilitat i el respecte. Res a veure amb la prepotència que impera avui dia, quan un vaixell congelador pot llençar al mar diàriament tones de peix mort, simplement perquè ells nomes es dediquen a una espècie concreta, i la resta es comercialment rebutjable. Llògicament aquesta prepotència en l’abús del recursos desprès ens passa factura en forma d’extinció d’espècies o canvi climàtic. A curt o llarg termini, els nostres fets tenen conseqüències...
Més tard, el foc de teia es substituí per fonts d’il•luminació més potents, primer per la llum d’acetilè (carbur); després, per “Petromax”, a base de petroli o de gasolina; més endavant, per butà i, últimament, per electricitat. El principi d’aquesta evolució es simple: quanta més llum, més peix, i es que la pesca a l’encesa ha estat, i es, una modalitat de gran eficàcia i rendiment... ¿ ho serà ?