Cabo de Gata. Part 2: S. Jose-Las Negras

L’omnipresent ponent va arribar al seu punt més àlgid el 31 de desembre, moment en que l’espectacle del mar enfurismat al emplaçament del Far de Cap de Gata, mentre les onades escombraven les agulles de “las Sirenas” i, la darrera posta de sol al mar d’Alborà, coincidia amb la sortida de la lluna plena a la mediterrània, era un espectacle irrepetible.

L’endemà, divendres 1 de gener, el ponent va començar a baixar d’intensitat i les previsions eren que el cap de setmana hi hauria calma. La circumstància va poder ser aprofitada per celebrar el Cap d’Any, sense haver de patir per l’hora d’anar a dormir. Això sí, el divendres hi havia ressaca de mar i de cap, però vàrem ser previsors i es van carregar els caiacs, pel que poguéssim trobar!. Es va visitar la zona nord: Carboneras, “playa de los Muertos”, el poblet d’Agua Amarga, i el dinar es va fer a las Negras. Aquí la mar s’havia calmat molt (zona relativament protegida del ponent per la Punta de la Polacra) i ens va permetre fer un tastet de mar. Havent dinat es van posar els caiacs a l’aigua i sortir per fer el tram de las Negras fins el Playazo de Rodalquilar. Grans i joves ens vàrem treure el “mono” i així, escalfar-nos per la sortida de l’endemà.
Dissabte dia 2, a les vuit del mati estàvem esmorzant a l’hotel Agades i abans de les nou ho teníem tot a punt per entrar a l’aigua, just al costat del port de San José, on la mar de fons no afectava l’entrada a l’aigua. La nostra intenció era de fer l’etapa de San José fins a Las Negras, la distància a recórrer era d’uns 20 quilòmetres, si tot anava bé, hauríem d’estar a l’hora de dinar a Las Negras, i així agrupar-nos amb les famílies i la Dolors i en Pi, que havien d’arribar procedents de Granada.
La sortida la fem direcció nord, hi ha una mica de mar de fons, però no supera el mig metre. El sol ens acompanyarà durant tot el matí i nosaltres haurem de remar tot resseguint aquesta costa, la temperatura és agradable i al llarg del matí ha de pujar fins els 20ºC. A la nostra esquerra hi queden unes muntanyes que tenen els noms de cerro d’Enmedio (167m), Marchal (269m), el Fraile (493m) coronat amb una torre de guaita i la loma Pelada (441m). Aquest recorregut l’havíem fet dos dies abans, per terra tots plegats. Els penya-segats són formats bàsicament per materials piroclàstics, amb tot un seguit de cales força petites. Un cop passat la punta de Loma Pelada on la mar de fons es més patent (fins ara portem 4,78 Km), entrem a una llarga zona on es troben els enclavaments de los Escullos amb una fortificació força ben conservada i, que al seu costat hi ha un hotel i algunes cases... varem passar-hi de llarg. Ens dirigim directament cap a la Isleta del Moro. Estem a la meitat del nostre recorregut (10,22 km). Aquest poblet aprofita una mena de sortint rocallós i té dos costats molt ben diferenciats, un orientat a les ponentades (utilitzat com embarcador) i l’altre al llevant. Nosaltres hem aprofitat per esmorzar per segon cop a la terrassa d’un petit restaurant, just per sobre de la platgeta de llevant i amb els caiacs a la vista.
Recuperades les forces ens disposem a fer la segona part del nostre periple. Sortim direcció NE i superem la Punta del Barranco Negro i tot seguit ens queda el mirador de l’Amatista a la nostra esquerra, lloc de parada pels visitants motoritzats. Als penya-segats que hi ha davant nostre veiem un grup de centenars de corbs marins, que estan pendents de tot el que passa en aquesta zona. Aquí hi ha ubicat uns vivers d’orades, lloc que deuen aprofitar per obtenir els seus recursos energètics i que originen un conflicte de competències. De la Isleta del Moro fins la Cala del Carnaje, la bellesa del paisatge va “in crescendo” (14,44 km). A partir d’aquí comença un tram de costa indescriptible per la seva bellesa, no hi ha adjectius per poder-la qualificar justament, tampoc hem pogut fer unes fotografies que estiguin al nivell de la imponent magnitud d’aquest tram de costa. Per nosaltres és el lloc més bonic que mai hem vist, evidentment que és la nostra opinió i que no tenim molts llocs per comparar, però si ho comparem amb la nostra Costa Brava, aquest tram ens guanya i ens dol dir-ho!!!. Després de la Cala del Carnaje apareixen uns trencaments a la part alta dels penya-segats, que li donen una forma com els sostres de les pagodes orientals. La seva bellesa està en el que podem entendre com un paisatge primigeni amb tocs orientals. Tot seguit apareix el Islote de Piedra Negra, senzillament imponent i desafiant les lleis de la gravetat. Més tard unes canals verticals cauen sobre la platja, guarnides amb gàrgoles, formes generades per l’erosió albeolar, senzillament espectaculars. Aquest tram va fins l’entrada del Playazo de Rodalquilar (19 km), hi ha un parell de cales de certa entitat, la de la Polacra i la del Bergantin. Tot aquest conjunt és un lloc d’obligada visita per qualsevol caiaquista que vagi al Cap de Gata. Ara, amb llevant! ha de ser un veritable infern. Superat aquest tram corprenedor que ens ha deixat absolutament enamorats i quasi m’atreviria a dir que encisats, entrem a la gran platja del Playazo, amb el seu fortí (Castell de San Ramón) i penya-segats laterals formats per platges fòssils i guarnits per algunes coves que ens conviden a entrar-hi, i que havien estat usades com la majoria d’accidents d’aquesta mena, com a amagatalls pel contraban. Ens queden uns pocs minuts per arribar al nostre destí de Las Negras (21,63 km), i així, donar per acabat el nostre primer recorregut per aquesta costa que d’entrada ens ha sorprès per la seva indescriptible i irreproduïble bellesa. A partir d’ara tindrà uns nous acèrrims defensors i divulgadors dels seus valors perquè es conservin al llarg dels temps, tal i com ha passat fins ara.