Tot un passeig...

Un altre dissabte per disfrutar de la soledat, així com hi ha caps de setmana que sembla que tots volem i podem anar a la mar, d’altres, les circumstàncies de “l’entorn” (fires, compromisos socials i familiars) es conjuren per que això no sigui possible. Que difícil és compaginar-ho correctament!

Les previsions de la meteo han estat contradictòries, el meteocat dona: garbí f4 i windgurú: dia encalmat. Ja se sap: “primavera, qui l’encerta l’endevina”. El dia s’ha aixecat mig ennuvolat, decideixo anar cap a la zona de Norfeu. A l’agafar la carretera de Vilajuïga a Roses, es veu la serra de Verdera amb un barret de núvols, senyal inequívoca de que esta bufant sud. Avui l’han encertada els del meteocat. Ja era hora! Qui no haurà encertat el lloc de navegar hauré estat jo! .

La intenció és fer el vol pel cap Norfeu i, mentre palejo vaig fent el curri. Si hi ha sort, pot caure un suquet al migdia!
Quan entro a l’aigua ràpidament me n’adono que hi ha una mica de mar de fons, avui és de longitud d’ona més curta, té una mica més de mala llet o dit d’altra forma, no és tan maternal. Aquest hora és magnífica, no hi ha ningú, tota la mar és per mi.
Vaig resseguint la costa intentant aproximar-me al màxim als roquissars, freus i demés accidents rocallosos d’aquest ferèsteg paisatge. Es veu molta brutícia.
La setmana ha estat mogudeta, hi ha hagut pluges torrencials, de fet hem superat els cent litres de precipitació i això es tradueix amb baixada de rius, rieres i recs i la neteja de les seves lleres. Aquests episodis de pluges torrencials tenen uns efectes magnífics per al mar. Així com els pagesos durant l’hivern han estat llençant l’adob als camps, també les pluges torrencials i abundants fan arribar l’aigua carregada de nutrients en forma de matèria orgànica (nitrogen, fòsfor, etc). Malauradament també hi arriben plàstics i altres andròmines molt variades i, aquestes són contaminants.
Me n’adono que avui tindré problemes amb el curri, s’estan enganxant moltes plantes que han baixat de les rieres i massa sovint m’he d’aturar per recuperar la línea i alliberar totes aquestes restes vegetals.
Per cert, la planta que s’enganxa és un “macrófit ò hidròfit”, es tracta d’una planta aquàtica, anomenada Chara sp, cada cop més rara als nostres rius. L’excés d’antropització i contaminació la va fent desaparèixer. És responsable de que les rieres del Cap de Creus siguin d’una altíssima qualitat físico-química i biològica. Té un aspecte molt peculiar, com d’equiset (cua de cavall). La podríem confondre amb un altre macròfit molt semblant del gènere Myryophillum , per diferenciar-los ràpidament tan sols fa falta tocar-los, la Chara té un tacte molt aspre, això és degut a la mineralització dels seus teixits. D’aquí ve una de les seves bones capacitats, la d’absorbir elements de l’aigua, com és el fòsfor i que són contaminants, per tant és una bona depuradora natural.
Fa dies que es comencen a veure meduses, avui les concentracions són força importants i serien un suplici pels nostres amics nedadors.
Quan arribo a la punta del Cap Norfeu comença a ploure, s’ha aixecat una mica de vent i el mar, com sempre aquí, està més mogut. Em poso la caputxa de l’anorac i penso amb la Patagonia, proper gran somni que comencem a dibuixar i que per ara encara és un esborrany d’avantprojecte. Giro la punta i al passar per davant dels nius dels corbs marins, veig que els polls ja han nascut. Enhorabona pares! Ara ensenyeu-los-hi a pescar i a diferenciar el que és bo del dolent. Us vindré a veure per emocionar-me cada vegada que us cabusseu davant del meu caiac per pescar, ò m’observeu amb desconfiança des de les vostres talaies. La cara nord de Norfeu estava molt tranquil•la, he desembarcat a la cala Jòncols per esmorzar. Als pocs minuts tornava ha estar dins de l’aigua. M’he intranquil•litzat al veure l’horitzó trencat, a fora la mar està picada. El pas de la punta serà mogut. Pujo resseguint les parets i de reüll mirant mar en fora, es confirma l’estat de la mar, passada el forat del boc ja es nota el moviment. Em plantejo recollir la línea del curri però finalment no ho faig. Apreto les dents i començo a palejar amb més decisió, quan volava sempre dèiem que la velocitat és seguretat, no sé si al mar funciona igual! Tot i que no és una mar molt picada està molt barrejada, les onades venen per tots costats, em separo de la costa i al girar la punta les onades són laterals, penso amb la matinal de recolzaments alts. Ho hauré de portar a la pràctica? El crestall trencat d’una onada topa amb el lateral d’estribord, remullada i prou. Realment el seayak amb aquestes condicions és una meravella, dona una gran confiança per l’extraordinària estabilitat i lo be que s’enfila i talla l’onada. Desprès d’uns minuts de paleig amb onades de popa, que vigilo de reüll amb tota la desconfiança de qui t’ataca per darrera, entro al resguard de la badia de Montjoi i tot queda molt més tranquil i jo més relaxat. Al desembarcar a la platja, he entrat amb onada petita i una “maria” m’ha cobert, al estar el faldó obert: entrada d’aigua i desequilibri. Avui estava cabronet el senyor!