Comença a ser costum...

...que cada cap de setmana faci tramuntana i que cada cap de setmana ens quedem per la mar d’avall. Si quan començava a anar amb caiac m’aterrava pensar que hi havia previsió de tramuntana pel cap de setmana, ara me’n alegro i molt!. La tramuntana és sinònim de sensacions de natura en estat pur, salvatge, inhòspita i immaculada, de mar buida,  de quedar-nos sols, de ser els putos amos de tota la costa del Cap de Creus, però aquest dissabte la tramuntana era això.: “tramuntaneta” i ens ha fet rebaixar els fums, ha estat sinònim d’haver de compartir aquest paradís tan “nostrat” amb els estiuejants, de despertar-nos del nostre fals somni i tornar-nos a la realitat pura i dura de que no estem sols. Durant les properes setmanes serà l’allau del turisme interior i, ens haurem de sacrificar, haurem de buscar les hores extremes amb més cura. Caldrà aclucar els ulls per no veure alguns comportaments, i/o mossegar-nos la llengua més d’un cop per no acabar a plantofades amb els prepotents, dominadors que es creuen els putos amos de tot, però, la roda seguirà i a la tardor les llevantades esborraran el rastre d’aquests estiuejants incívics.

Divendres vaig sortir sòl, la intenció era aprofitar el capvespre i les primeres hores de la nit per practicar la fotografia crepuscular i nocturna. Hi havia una mar de fons magnífica, l’havia provocat els vents de dijous que van ser forts i van durar fins ben entrada la nit. Onades de poc més de mig metre emblanquinaven la línea de costa impossibilitant els desembarcaments en els penya-segats més exposats. Tot i això, vaig seguir el pla premeditat per aprofitar tota la paleta de llums, fins que la incipient lluna creixent va il·luminar el paisatge martiritzat pels meteors. Tancava la sessió a les dues del matí i després calia gaudir d’una petita sessió nocturna d’inspecció  de la fauna litoral amb el lot, baques serranes, oblades, cogombres de mar, estrelles verdes enormes, cabrelles, gambetes d’esca, fosforescències, llobarrets, moll reial, i moltes Bonelies viridis, un magnífic curtmetratge per abans d’anar a dormir... Una hora després de fer-se clar, en Diego, company de l’Escola d’en Mar, va venir a despertar per convidar-me a esmorzar al seu “campament”. Va ser molt agradable poder anar a la cala veïna i prendre el cafè junt  amb als seus amics i gaudir de la serenor amb bona companyia de la Mariela, l’Ingrid i en Daniel. Un parell d’hores desprès es van afegir la resta de companys de l’escola d’en Mar i l’entaulada es va allargar més del normal. Us he d’explicar un secret, en Mútur, gran coneixedor de tot el relatiu a Cadaquès i el seu entorn (Cap de Creus), porta la intenció d’anar publicant part d’aquesta cultura al blog de l’Escola. Si això passa, no ens ho podem perdre, perquè posarà a l’abast de tots nosaltres històries d’aquesta costa i de la seva gent, moltes històries que ara per ara quedaven publicades a la Revista del poble, que ell mateix dirigeix i, que pot fer un salt important si entra a la xarxa. Ho espero i desitjo amb moltes ganes.

A quarts de dotze, aixequem la taula per anar a s’Encalladara a veure si ens deixava fer la circumnavegació i així ha estat, tots ho hem fet, fins i tot la Pilar que avui pràcticament feia el bateig de mar.  M’ha impressionat veure que quan érem a l’extrem del rec de sa Claveguera, ja entrant a mar obert de tramuntana, un iot que ens ha avançat, un cop a dins d’aquell mar una mica agitat, ha girat cua i ha tornat cap a casa seva esporuguit. Nosaltres, tot i la nostra fragilitat aparent, hem navegat  al voltant d’aquesta illa i per uns minuts hem estat els putos amos d’un mar primigeni.