Fent amics...

El festival de música de Figueres “Acústica” no perdona i, aquest cap de setmana, m’he quedat sol com un mussol, a l’hora de sortir a palejar.

Divendres, la meva companya, que encara m’aguanta, em va acompanyar fins l’Almadrava cap a quarts de set de la tarda. A aquella hora la platja era plena de gent i es que a Roses hi ha hagut molta gent aquest estiu. Amb un tres i no res ja estic a l’aigua. Avui surto amb el Seayak de Prijon, feia un parell de mesos que no el navegava, ràpidament me n’adono del lleuger que és  el Cetus LV, m’hauré d’esforçar molt!

Giro la punta de l’Almadrava i em trobo amb un mar xarbotat per la marinada i el trànsit de les embarcacions. Poso proa cap a Punta Falconera, tot fent saltirons. Desprès d’haver comprovat que tot va bé, començo a fer el curri amb el “superkiller II” i, dic dos perquè l’u me’l va arrabassar una embarcació dies enrere. Al girar Punta Falconera just coincideixo amb el vaixell de passejar turistes, cagoncony!, em menjo l’onada de mig metre que aixeca en aquest punt arran de paret, la meva ment se’n recorda de tota la família del patró d’aquest vaixell. Faig tanta mala cara que una petita embarcació manada per una venerable parella d’ancians se m’apropa per demanar-me si em cal ajuda. Els hi dono les gràcies i segueixo tibant la línea del curri, aquest és un punt clau per poder “tocar” alguna cosa i, així és, de sobte noto l’estrebada forta i un magnífic exemplar d’uns tres-cents grams d’oblada acaba dalt del caiac. Avui sopem peix segur! Els dos caps següents , Trencat i Lladró em proporcionen dos oblades més, Ja en tinc prou!!! Recullo el curri, i em dedico a palejar directament cap a la punta del Cap Norfeu, més content que unes pasqües! Les darreres 48 hores hi ha hagut nivells alts deguts a la pressió atmosfèrica i pot ser que sigui el motiu d’aquesta activitat alta dels peixos.
Arribo a les 8 en punt a cala Jòncols i en Pep Cors està assegut al seu lloc de lloguer de caiacs com si fos el virrei de Jòncols. Quina il•lusió em fa tornar-lo a veure! Em cau un ruixat per no haver-lo trucat en el moment de sortir de l’Almadrava, resulta que volia venir a rebre’m pel camí. Aquest paio és collonut!
Fregim el peix a la mateixa platja per sopar i en Pep porta un magnífica amanida que li proporcionen els cuiners de l’hotel. S’afegeix amb nosaltres la Sílvia que treballa com instructora de busseig allí mateix. Esperem que la son arribi tot parlant de viatges, Sri-Lanka, etc.... Per dormir tinc el bell cel estelat de Jòncol com a sostre, tot un regal pels sentits. La nit no és freda ni humida. Que més puc demanar!
Dissabte a les set del mati ens hem posat a l’aigua, en Pep li fa gràcia de venir fins la Punts del Cap de Creus. Tot just arribem a la sortida de la badia de Jòncols veiem com el sol treu el cap per l’horitzó. En Pep exclama: Quin “lujo” veure aquest espectacle!!!

Per primer cop m’he convertit en model fotogràfic. A totes les sortides que fem, sempre estic molestant als meus amics demanant-los-hi diferents ubicacions per fer fotos. Avui sóc jo el que faig petits canvis de direcció per esta al lloc precís de la composició de la imatge perfecta.
Mentre naveguem amb un fil de tramuntaneta que ens toca la cara anem conversant. Passem el far de cala Nans, Cadaquès, Punta de s’Oliguera i al passar per l’illa de Port Lligat veiem com una bona colla de caiacs surten d’aquest punt. Són els companys de l’Escola d’en Mar de Cadaquès que avui se’ls hi ha girat feina, tenen la Marnató. Tota una munió d’embarcacions engalanades amb banderoles de l’ esdeveniment fan el mateix recorregut. Entrem a cala Jugadora que és el punt de sortida de la Marnató. Allí hi ha tots els nedadors que estan baixant des de la carretera a peu, intentem trobar als nostres amics entre aquella massa d’homes i dones negres com la sutja i se’ns fa impossible identificar-los. Als pocs minuts entren els caiacs procedents de Port Lligat i podem saludar als amics que coneixem. Ens passem una bona estona per veure si es produeix la sortida, però en Pep ha d’estar a cala Jòncols per treballar i se’n va. Finalment com que la sortida de la prova s’allarga més del previst, jo també poso popa cap a la Punta de Cap de Creus i continuo la travessa sol.

(Foto de la Marta Segura)

Al travessar la Punta del CdC avui gens transitada em trobo amb un mar amb crestes, per sort són petites, la previsió és que la tramuntana vagi a la baixa i no passa dels 10 nusos.
Amb més atenció per les onades que pel paisatge, vaig fent camí fins entrar a esmorzar a la cala Gallareda. Aquí em trobo amb una agradable sorpresa, al refugi hi ha un pescador de Llançà que hi passa uns dies. Aquest refugi que està entre els municipis de Cadaquès i Port de la Selva va ser construït pels pescadors de Llançà. En Toni és una persona peculiar, navega a contracorrent i té en la provocació la seva forma de lluita. A la seva humil embarcació hi porta una senyera estelada i les lletres dels poemes d’il•lustres autors catalans (Joan Salvat-Papasseit, etc.) guarneixen la part interior de la nau. Aquets dies ha recollit tot els materials abandonats que hi ha en aquest espai i, els té carregats a la seva barca. Vol que la gent els vegi per donar exemple. No troba ningú que el vulgui ajudar a fer el trasllat de tota aquesta porqueria i això que gent que passi per aquest indret no en falta i tots ho fan amb embarcacions més grans. M’he quedat amb ell més de dues hores enraonant.

Cap a la una me’n vaig, al sortir torno a fer el curri per veure si agafo alguna cosa per dinar. Ràpidament tinc una picada, l’exemplar no és molt gros i torno a provar, poc després noto una altra picada, aquesta si que és forta, vaig recollint i noto que el peix és mou a gran velocitat, tira molt i molt fort, aquesta vegada he tocat algun de gros, vaig recuperant línea fins tenir-lo a la vertical del casc. Quan ja esta arran de la superfície veig que es tracta d’un magnífic exemplar d’espet (barracuda). Dóna un cop de cap fort, talla la línea i se’n va, no sé que hagués fet si l’arribo a treure, l’hagués hagut de matar ràpidament per no ser mossegat per les seves potents mandíbules.
Continuo palejant i penso on aniré a dinar, finalment decideixo fer-ho a cala Serena. A per tot hi ha gent, per sort aquí coincideixo amb dos caiaquistes de les terres de l’Ebre, de Tortosa exactament, en Cèsar i el seu germà, ens ajuntem per dinar i xerrem una mica. Acabat l’àpat ells segueixen camí i jo també.
La meva companya és a Portbou i decideixo anar-hi. Travesso el Golfet i vaig arran de penya-segat fins cala Cativa, a partir d’aquí enfilo per la via directa cap a Garbet, crec que és la vegada que he navegat més separat de la costa. Finalment és a Garbet on dono per acabat el periple.
Navegar sol té els seus avantatges, aquesta vegada he anat fent nous amics.