--------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 20 de setembre de 2010

Diumenge agredolç.

Aquest diumenge ha tingut dues parts molt marcades i contraposades. Pel matí una sortida en solitari i amb un resultat esplendorós i, a la tarda la sortida s’ha acabat amb unes pèrdues materials importants i sentides.
A la matinada m’he despertat i veient que la tramuntana no bufava, decideixo sortir a navegar i pescar. A l’arribar al segon moll de Roses encara és fosca nit, minuts desprès d’haver arribat a l’aparcament s’han ajuntat un parell de vehicles amb un grupet de joves que venien a fer la darrera copa de la nit, i mira que n’anaven de sobrats! de copes és clar!. Cada setmana em trobo alguna companyia en aquest punt....
A l’entrar a l’aigua no dubto ni un moment en començar a temptar la sort amb la pesca al curri. La setmana passada varem tenir uns resultats molt bons i, cal saber si era fruit de la sort. Com la llum és molt baixa utilitzo un peix de colors fluorescents i, als pocs minuts hi ha hagut la primera picada, es tracta d’un magnífic exemplar d’espet. Bingo!
Amb les primeres llums s’ha vist que el cel esta mig cobert d’uns núvols mitgencs compactes. Tenen la base d’un gris fosc i les vores molt més clares, la tramuntana els hi marca el seu límit nord...., poc desprès el sol els tenyeix d’un rosa resplendeixent. Aquestes mateixes radiacions impacten sobre els penya-segats del Montgrí i pinten d’aquest color la línea de l’horitzó formada per Montgó, Punta del Milà i els altres espadats calcaris del massís.
Feu-me cas: matineu i gaudireu del espectacle! Per ara és gratuït, encara no se li ha acudit a cap ment privilegiada de posar-li preu. No trigaran gaire a fer-ho... Senzillament és sensacional veure els nostres paratges a aquella hora en que no tenen preu. Malauradament no tinc la càmera per il•lustrar aquestes ratlles amb les imatges tan difícils de descriure i que tan sols en Josep Pla ho ha sabut fer amb l’ús dels adjectius més encertats.
La passejada ha estat fins al Cap Norfeu. A partir de Montjoi s’ha notat l’anunciada tramuntaneta de força 4, però no ha implicat cap molèstia pel paleig. A les nou del matí estic esmorzant tranquil•lament a Calitjàs. Un grup de “randonaires” passa per l’indret i alguns d’ells m’han fotografiat. M’he sentit estrany, no estic acostumat a que uns turistes em facin fotografies. S’hauran emportat la meva ànima? Sóc com un indígena del Cap de Creus? Acabaré projectat contra una paret d’una vivenda centreeuropea desprès d’un sopar? Realment en aquells instants és quan em sento totalment integrat, formant part del paisatge. Porto el sarró ple de peix per poder fer un bon dinar (aquest diumenge ha estat un suquet en fred). La sortida m’ha omplert d’energia gràcies a l’espectacle de l’albada i un cop esmorzat, tan sols cal refer el camí de tornada abans de que el brogí de les embarcacions trenquin l’encant d’aquest matí tan meravellós.
La tarda ha estat marcada per un petit incident que m’ha disgustat. Resulta que mentre anàvem fent el curri amb el company inseparable de sortides, he tingut una enganxada tan forta que ho he perdut tot. L’animal que ha picat s’ha endut tot l’equip de pesca en mig instant: el rapala, la línea, el carret, la canya, el “canyero” i el tap del “tambuxo”on estava tot subjectat, però el gran error ha estat que el tap no estava ben subjecte!
Que ruc que sóc!!! He ignorat una de les regles més importants del navegant. Qualsevol eina o estri d’ús durant la navegació ha d’anar lligat amb un cap a l’embarcació, d’altra manera es pot perdre :-(.
Finalment vull apuntar-vos que aquesta setmana hi hagut un descens de les moles d’anxova, potser hi ha un 10% de les que es veien la darrera setmana. Tot i això, altres moles de peixets de cos ample han aparegut i, es veuen saltar vora de les roques (no sé a quina espècie pertanyen), així com de joells. Les meduses, tan l’ “ou ferrat” com la Pelagia noctiluca s’ha redistribuït per altres llocs, les corrents en tenen la culpa.
Malgrat tot, la mar segueix plena de vida, molt dinàmica i tot es succeeix a una alta velocitat. Navegar per aquesta costa és com anar a un museu en que cada visita que fas descobreixes una nova obra que admirar. Quina sort de tenir l’entrada gratuïta!
L'espet de dalt feia 59 cm i l'oblada 30 cm. Ara ja formen part de l'imaginari de la cuina de casa.

2 comentaris:

  1. Tens tanta raó simplement despertant-te aviat i sortint al mar, és tanta la recompensa que sembla mentida que quan ho fem no trobem un embús de gent al mar gaudint de la natura, de fet és una sort contradictòria que no sigui així perquè trencarien la natura. Ets un afortunat perquè saps gaudir del privilegi del que tothom podria gaudir. En quant a la pèrdua del material, entra dins de la nostra identitat com a simis (no t'ofenguis, tots hi som inclosos), bastant fem capacitant-nos per arribar amb eines de transport fins els penya-segats, de tant en tant convé recordar-nos la nostra natura animal i permetre'ns algun descuit en la nostra capacitat. Es a dir, potser som o ens creiem els "reis del mambo" dins de la creació, però ja va bé de vegades fer passos de ball equivocats. Jo en soc un expert, vital i materialment. De fet, sempre agrada més un àngel una mica socarrimat, que no pas un de impol·lut, per no dir directament que agrada més un dimoni humanitzat que un àngel de perfecció. Bé, tot i així, bo serà que el proper dia lliguis (i nosaltres també)el tap del "tambuxo", l'economia no perdona ni a àngels ni a diables, i els que venen els taps ho saben, els preus són dissuasius. Ànims, és el nostre temps, gaudim-lo, crec que haver-ho fet serà la consigna que ens obrirà les portes del paradís, si és que hi ha paradís, i com no en tenim certesa, doncs de moment gaudim el que tenim a ma, el mon durant la nostra vida.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies pel teu escrit que enriqueix molt aquest blog des del pun de vista literari i humà.
    Tinc una companya de paleig que quan sortim s'emprenya molt pel fet de que hi hagi tanta gent que s'ho perd.
    La veritat es que quan gaudeixes d'aquests instants tan bons, com a minim t'agradaria poder-ho compartir amb totes les persones que t'estimes.
    Eduard
    ;-)

    ResponElimina