Aprofitant els darrers dies de l’any.

Aquest dissabte prometia ser fred i a fe de Déu que ho ha estat. El fil de tramuntaneta residual que hi havia tallava com a fulles d’afaitar. A punta de dia estava a la platja petita d’Empuriabrava, on hi ha l’escola de vela municipal. El pla era fer un intent de pesca del llobarro a ran de costa i al bell mig de la badia. A aquella hora tan sols un gat enfredolit corria per aquest paratge desolat. El pobrissó, primer ha intentat entrar dins del cotxe i tot seguit m’ha acompanyat fins la vora de la platja i ha entrat dins del caiac. Estava pelat de fred, estava clar que ell era allà en contra de la seva voluntat i buscant un refugi calent per acabar de passar la matinada i, l’únic boig que hi havia era jo, que voluntàriament havia abandonat l’escalfor del llit de casa per estar en un lloc tan desemparat com aquest.

He sortit palejant direcció sud seguint la línea de la costa. A l’avinguda d’Empuriabrava es sentien rebotir pel terra els ferros de les parades del mercat, els marxants no els podien aguantar a les mans, els hi cremaven!
He intentat palejar a trenc d’onada, encara que la mar de fons feia que aquest camí fos molt arriscat. En aquestes llargues platges de la badia la fondària varia de forma sobtada i l’onada que inicialment és imperceptible, es converteix en una paret vertical i amb barret blanc a punt de trencar. Cal estar molt i molt atent.

He arribat fins el Fluvià i desprès el fred m’ha fet replantejar la matinal. No podia seguir, les mans glaçades eren inoperants per treballar amb el fil i els esquers. Canvi de plans, torno cap al cotxe i encara estic a temps de trobar als companys de l’Escola d’en Mar a Portlligat i, així ha estat.

Allí he trobat l’escalfor que necessitava, la companyia d’un grup infalible, infatigable, bojament caòtic i que tenen una gran capacitat d’integració. Són com els habitants dels llocs inhòspits, difícils i de duresa extrema, on la naturalesa mana i imposa la llei. Llocs on l’adaptació al medi passa per reconèixer la petitesa pròpia. La gent que habita en aquests llocs purs i verges, tenen com a bandera la qualitat humana, la facilitat a fer-te sentir part del grup. Això ho basen amb la seva senzillesa externa, que amaga la riquesa interna, la de l’esperit i del intel•lecte. No són res més que el reflex de l’entorn on es fan, d’allí on s’estan modelant.
A cop de pala, cada sortida, cada setmana, cada estació, tots els anys, palejant en aquesta catedral del vent, la roca i l’aigua, sense que se’n adonin estan generant un grup únic i molt especial. Bells, rics i peculiars com el cap de Creus

Quan he arribat, ja de tornada a Portlligat, he pensat que era una bona manera de tancar la temporada 2010 al Cap de Creus. Havent-ho fet amb ells, havent passat per tots aquests llocs tan mítics, La Punta del Cap, Sa Coua de S’Infern, Es Camallerís, S’Encalladora, Pas Petit de Sa Devesa, cal Bona....