Una altra excepcionalitat.

Imatge de l'Àlex Ollé

Si ahir comentàvem l’albirament d’un peix lessepsià, avui ho farem d’un ocell marí que és una rara avis, el mascarell de pota vermella (Sula sula). Aquesta espècie, típica del carib (a les amèriques l'anomenen "picudo"), ha arribat i s’ha vist per primer cop a Europa aquest any. Al mes d’agost es va veure a Màlaga (primera cita) i del 3 al 9 de desembre s’ha vist a l’Estartit (segona cita). No se sap com ha arribat, si portat per una tempesta atlàntica o ha viatjat en un vaixell transatlàntic com a polissó, però el que sí sabem, es que ha estat una notícia que ha revolucionat als ornitòlegs.
Aquestes cites cada cop són més freqüents i perquè passa això? Possiblement que les causes són diverses. Cada cop hi ha més gent ben formada que observa la fauna amb mètode i rigor científic. Les observacions són públiques i fins i tot la premsa en fa difusió immediata. Possiblement hi hagi alguns albiraments que senzillament ara són controlats i abans podien passar per alt. Però també hem de tenir en compte que l’home amb la seva frenètica activitat, entre les que podem destacar l’anomenada “globalització”, facilita i accelera processos de dispersió de moltes espècies vegetals i animals amb unes conseqüències moltes vegades negatives. Pensem en el musclo zebra, el cargol poma o el mosquit tigre que tenen un impacte econòmic i sanitari molt important . L’home també es responsable del canvi climàtic, conseqüència del qual moltes espècies poden variar les seves àrees de distribució geogràfica i, així podríem anar desgranant tot un seguit de causes i raons del perquè passen aquestes coses.
Pel que fa al mascarell de pota vermella, cal dir que se n’ha muntat una de grossa mai vista. Els responsables n’han estat els nostres companys de FRONTERA que han confirmat l’albirament i ho han difós. Ornitòlegs de tota Europa, Espanya i Catalunya han viatjat per terra i aire fins l’Estartit, en un peregrinatge foll per veure aquest pobre rodamón plomat.
Es tractava d’un exemplar juvenil que estava mudant la ploma, signe de que gaudia d’una bona salut. La vida que feia era molt tranquil•la, anava a menjar a les Medes i després descansava a la barana d’un iot del club nàutic de l’Estartit, on passava hores arreglant-se el vital plomatge.
Ara ja no es veu, ha marxat, no sabem si ha estat pel fet de sentir-se massa observat o perquè ha sentit arribar el tramuntanal. Diumenge l’espigó dels port de l’Estartit, estava ple d’ornitòlegs anglesos que a l’alba encara tenien esperances de veure’l, però ja no ha tornat. En aquests moments centenars d’ornitòlegs estan a l’aguait, pendents de que aparegui en algun altre port i, així tenir el privilegi de poder observar en viu i en directe aquest rar turista d’hivern. Déu n’hi do!