Garotes, un plaer que s’acaba?

Fins fa relativament poc, si volies menjar garotes te les havies de pescar amb una canya garotera. Era un menjar de pobre. També havia estat una excusa per fer una xefla amb els amics. Fa uns anys, un restaurant de Roses les servien com a tapa-aperitiu de forma gratuïta. Aneu-hi ara i veureu el preu que se’n paga.

Ara pot ser un esnobisme, però el seu consum ve de lluny. Se sap que els grecs ja les consumien, una de les primeres referències és del s-IV a.C. d’Ateneu de Nàucratis. Els romans, que varen “copiar” algunes de les bones costums hel•lèniques, també se les menjaven i, són múltiples les obres on se’n troben referències del seu consum, comercialització i ús mèdic. Posteriorment es perd en la foscor dels segles i, no és fins l’aparició dels tractats naturalistes dels segles XVI i XVII que se’n tornen a trobar referències. En els s. XVIII i XIX es documenta la seva comercialització per al consum en ciutats de l’Adriàtic com Venècia, així com es coneixen algunes receptes per cuinar-les.
Fins fa un parell de dècades era un producte de consum amb grup, un element socialitzador. Colles d’amics anaven vora el mar per menjar-les a l’hivern, s’aprofitava els dies assoleiats que coincideixen amb les minves, moment en que era molt més fàcil agafar-les. Es reunien al voltant del cove curull de garotes, una barra de pa i la bota de vi. Qui ha mamat des de petit el ritual de fer-se la canya garotera i abastar-les tot saltant per les roques dels penya-segats, no ho haurà oblidat i sempre que pot hi torna.
Però això són costum quasi perdudes..., Actualment se serveixen als millors restaurants, com si fos una menja d’emperadors. Els primers en portar-les fins als restaurants van ser els pescadors-mariscadors artesanals del Baix Empordà. A partir d’aquell moment i, d’una forma exponencial, el seu consum s’ha estès per tot el país i, fins i tot, actualment hi ha una empresa baix empordanesa que les comercialitza a França, Suïssa, Itàlia i els EEUU. El consum s’ha generalitzat, aquesta setmana es celebra la setmana de la “garoinada” a Palafrugell.
A partir de l’any 2007, la Generalitat va haver de declarar una veda davant del progressiu deteriorament de les seves poblacions per l’excés d’explotació del recurs. Es va dir que la reducció de la població havia arribat fins al 30%. La història es repeteix, l’home passa d’un ús sostenible del recurs a un abús de la seva explotació.
Actualment els que tenen permís de pesca esportiva en poden pescar fins a 150 exemplars diaris destinats al consum propi. La seva comercialització és molt llaminera. Pensem que s’estan pagant a uns preus molt substanciosos i això es degut a que la demanda del sector de la restauració s’ha disparat per la seva popularització. La llei del mercat es qui mana!
Una pescador esportiu a l’atur pot obtenir un jornal, lliure d’impostos, per poder sobreviure amb la seva captura i comercialització. Amb l’escenari econòmic actual és normal i lògic que, hi hagi gent que es busqui la vida d’aquesta manera.
Però hi ha part de la població preocupada pel descens de les poblacions d’aquests equinoderms i s’estan mobilitzant per la seva salvaguarda, com ho fan els cadaquesencs.
Cada cop hem d’anar més lluny amb la canya garotera per abastar-les, però..., deixeu-me ser un il•lús i, pensar que els responsables dels recursos naturals deixaran treballar als científics i, ells ens diran quin és el límit d’extracció perquè la seva explotació sigui sostenible i així poder seguint degustant aquestes gònades essència de mar mediterrània.
Noms catalans de Paracentrotus lividus.: Bogamarí, capellà, cassoleta, castanya de mar, eriçó de mar, garota, garoina, olleta, oriç i paparinell. Si afegim les seves variants locals podem arribar a vint-i-vuit formes diferents. A casa nostra se l’anomena GAROTA.