4a i darrera crònica de Groenlàndia de la Marta Duch

Darrer escrit de la Marta sobre Groenlàndia fet amb tot el sentiment i el domini de la lletra que ens expresa el que ha estat una experiència en una terra extrema. Gràcies per haver compartit la teva experiència amb tots nosaltres!

Companys,
Ja torno a ser davant del Mediterrani!
Encara no fa una setmana que he arribat. Dies que m’estan servint per descansar i sentir, per fer-me a la idea que l’experiència groenlandesa està quedant enrere. Ara resten les imatges, els records i el sentiment d’haver viscut intensament molts dies durant aquest estiu.
Han passat setmanes des que vaig escriure la darrera vegada i malgrat haver fet l’intent de continuar compartint l’experiència groenlandesa amb vosaltres i escriure al blog, m’ha estat impossible. En plena activitat viatgera durant juliol i agost i al setembre centrada en recollir tots els trastets que havíem dispersat pel sud-est del país, que no eren pocs, han anat succeint els dies, sense espai per escriure però si per recordar-vos davant una aurora boreal, un glaciar o un fiord espectacular. Escenes que val la pena veure, viure i sentir.
Us podria explicar més aventuretes i anècdotes, teoritzar sobre el desglaç, descriure-us les llums del nord o els paisatges i cels brutals que hem contemplat, però intentaré posar en paraules el que m’ha quedat dins el cor de Groenlàndia, més enllà d’aquestes imatges i tòpics. No és res concret, sinó global: la seva gent, la cultura, el mode de vida groenlandès que no seria com és sinó fos per l’entorn en el que viuen. Societat que prenc com a exemple d’adaptació i respecte per la natura en tots els sentits, la qual es sent orgullosa del territori on viu i així ho simbolitza la seva bandera: el blanc és el gel, la banquisa, els icebergs; el vermell representa els fiords, l’oceà.
M’ha agradat veure com s’alimentaven del que caçaven (tot i ser vegetariana!), el respecte i acceptació dels canvis de plans davant una “meteo” adversa, com senten la bellesa del que els envolta malgrat veure-la cada dia, en definitiva, la naturalitat, la llibertat i sensibilitat del seu caràcter... En més d’una ocasió m’he i he preguntat com segueix la vida durant l’hivern groenlandès; un caçador em va dir que només els més forts continuen navegant i caçant… m’ho crec: poques hores de llum, condicions més extremes… Així, les distraccions de l’home blanc com la tv, el facebook i l’alcohol que en molts casos, massa, és l’escapada fàcil, ajuden a passar els dies. Les estacions van succeint, aprofitant el que la natura aporta en cada moment i pendents puntualment de la previsió del temps a la radio, en funció de la qual organitzaran el seu futur immediat. Molt per aprendre!
Groenlàndia (o Kalaallit Nunaat en groenlandès que vol dir “la terra de les persones”) pot ser per a nosaltres un món, una cultura complexa per entendre i conèixer el seu funcionament (com qualsevol altra que s’allunyi de la nostra occidental!); no és fàcil adaptar-se, ni treballar-hi. Evidentment, durant aquests mesos hi ha hagut moments per tot, per sentir-me feliç i viva, i també per enfadar-me i plantejar-me, per exemple, què estava fent navegant sola en mig d’un fiord sense veure absolutament res per la boira… i ja ens ho deia el poeta: “Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo caminos, caminos sobre la mar”. Així, amb tot el passat, més agradable o menys, el record groenlandès que queda és mooooolt positiu.
Un últim apunt, només com a proposta….quan sigueu davant la natura, mar o muntanya, quan navegueu en kayak o passegeu per la muntanya, MIREU, OBSERVEU, RESPIREU i SENTIU, d’altra manera el que passa no queda…
Gracies per llegir i fins aviat!