M'he quedat sol en un món de fantasia

Aquest divendres m’he quedat sol per sortir, els amics habituals no podien venir i els esporàdics no han piulat. Malgrat tot, la sortida no s’ha suspès, és més, el fet de fer-la en solitari ha estat un punt de motivació complementari a l’hora de marxar. La navegació en solitari et fa estar més atent i tots els sentits es mantenen desperts, això és una experiència que aconsello a qualsevol persona que li agradi la natura. El que he fet es canviar de ruta per poder seguir experimentant amb la fotografia nocturna en altres indrets, així com provar el curri per zones de màxima activitat pesquera. Durant la nit m'he submergit en el món fantàstic del Cap de Creus.
A quarts de set estava a Portlligat, hi havia poca gent, l’ambient era de tardor, com ha de ser!. Els nois del xiringuito de la platja ja havien tancat i estaven pescant relaxadament a la platja. El company del lloguer de caiacs estava esperant el retorn dels darrers clients i va començar a recollir. Tot feia pensar que el mar estaria buit i així ha estat.
Un cop estibat el material m’he disposat a preparar la canya per fer el curri. Fora de la badia hi havia una mica de marejol, però no era gran cosa. Tot i això, com les onades venen de costat, calia estar atent.
Navego fins la punta del CdC sense gaires entrebancs, l’enclusa d’un núvol de tempesta ha tapat el sol i fosqueja més d’hora de l’habitual. Giro el CdC i entro a Sa Freu, el carret no el sento i fa massa temps que això no passa..., Cago en coi!
Davant de la bocana de Cúlip una mola d’anxoves salten folles i tot darrera apareixen elles, les tonyines. És impressionant, primer sentir la fressa de centenars de peixets sortint de l’aigua per tornar a entrar-hi en una fugida de la mort. Quan ho sents, sembla com si ruixessin la superfície de l’aigua amb una mànega, pocs instants després apareixen els cossos de les esveltes tonyines fent el mateix salt, però amb una magnitud molt diferent, tant per l’alçada com per la fressa que fan. Faig un parell de passades amb el curri, ja que tot ha passat a poc menys de cinquanta metres a la meva esquerra per veure si toco alguna cosa, tot i això, per dins desitjo no pescar cap tonyina, per diverses raons, algunes de seguretat personal i d’altres, de principis.
Poc després he arribat al punt de dormir, quasi de nit i aprofito la darrera llum crepuscular per fer alguna foto fins que la negra nit em deixa en la foscor més absoluta. Avui no hi ha lluna. Són quarts de deu i em disposo a sopar, avui serà un àpat espartà, les condicions de la sortida també ho seran, entrepà de truita a la francesa i aigua.
Un cop he sopat cal donar notícies als de casa de que tot està bé. No és gens recomanable sortir en solitari pels temes de seguretat, però tampoc se’n ha de fer una prohibició, senzillament cal extremar les precaucions.
Tot seguit em disposo a fer una sessió fotogràfica nocturna amb l’ús de la il•luminació artificial, és una tècnica que no domino i que he de practicar. Per il•luminar porto dos lots i un flash. La sessió ha durat fins les dues, han estat quatre hores que han passat volant. Entremig m’he creuat repetidament amb un gorja blanc o fagina (Martes foina). Feia anys que no en veia cap. L’espant de la nit me l’ha donat un francès que passejava en plena nit i en ple CdC, perquè no estava dins de lo previsible, finalment ha resultat ser un friqui com jo que feia una travessa amb caiac i que dormia a la cala del costat.
He dormit a la vora de l’aigua, amb la companyia del caiac i sota un cel estrellat en una nit una mica massa humida. El son tan sols me l’ha trencat un congre que ha vingut a pescar just als meus peus..., l’he deixat fer. A les sis ja no hi havia estels, els núvols el cobrien en la seva totalitat, m’he plantejat sortir fins sa Rata per veure l’eixida del sol, finalment he desistit i la he vist i fotografiat des d’allà mateix.