La Fundació de la Prona

Aquest blog és va crear amb l’objectiu de difondre els valors naturals del Cap de Creus entre el col•lectiu d’usuaris del caiac. Al principi ja vàrem advertir que nosaltres som més naturalistes que palistes i que el caiac és un mitjà de transport que ens permet accedir d’una forma sostenible a molts dels racons més inaccessibles d’aquesta feréstega costa. En aquest aprenentatge que estem fent tots plegats, si algun aspecte tenim una mica (força) oblidat és el tècnic, tanmateix, al que hi dediquem més la nostra atenció, és al descobriment de la infinitat de valors que s’amaguen en aquest territori.
Darrerament el que marca les sortides no són els aspectes esportius, si no que és l’aspecte culinari i amb la desaparició del Bulli, sembla que no hi hagi sostre en la qualitat de les nostres menges. La taula de la Prona s’està convertint en un altar on s’oficien les cerimònies per exaltar les riqueses d’aquesta mar d’Amunt. La cerimònia que es va oficiar aquest divendres a la nit romandrà gravada en la memòria gustativa de tots els presents, durant molts anys. El menú va constar d’una selecció exquisida de fruits del mar. Els entrants van ser a base de pop de Portaló fet a la Gallega i d’un arrebossat de fruits dels penya-segats de la badia de Port de la Selva, de segon, un exquisit bonítol de la Prona ens va deixar penjats d’un núvol. No entraré en detalls per no fer-vos enveja i perquè hi ha coses que no s’han de contar, i que formaran part de la memòria íntima del grup.
Divendres vàrem sortir de Port de la Selva, la Ruth palista d’aigües blanques a Aínsa, la Rosa remera del llaüt d’Empuriabrava, la Clara que s’estrenava com a palista de caiac doble, en Pi, l’Albert, en Marcel, en Manel i jo. Ara quan escric aquestes ratlles un temporal de tramuntana escombra la costa però en el moment de sortir el mar estava planer com feia dies que no vèiem, l’aigua no es movia ni pel transit de les barques dels estiuejants ja desapareguts. El camí fins la Prona més plàcid del que es pot imaginar, tan sols les moles de peix trencaven el mirall en que s’havia convertit la seva superfície. El cel, tapat per una espessa capa de núvols baixos, tenia més moviment que l’aigua. Els motors d’un helicòpter van trencar la placidesa de la navegació a l’alçada de Cap Gros i més tard vàrem veure com grups d’ardèids cercaven l’ajocador després de la travessa del golf de Lleó. Aquest cop va ser un petit grup (13 exemplars) de martinets blancs i un de bernats pescaires més nombrós (42 exemplars).
Del sopar no explicarem els detalls per no fer mal, passarem directament a dir-vos que l’esmorzar el vàrem fer a Portaló, ja que els Aedes mariae de la Prona ens estaven fent la guitza de valent. Un dia us explicarem qui són aquests A. mariae.
El matí vam fer un passeig tranquil per la costa de la mar d’Amunt, amb parades per prendre el bany, complementades per relaxades converses fetes a cop de pala mentre relliscaven suament i ens anàvem dormisquejant al sol impenitent d’aquest setembre calorós.