Malson.

Desprès de passar una nit d’insomni per culpa de les teories d’en Jordi Bilbeny que en el seu tercer llibre (El dit d’en Colom, Catalunya i la primera colonització americana) ens aporta més proves de la catalanitat d’en Colom i que la censura espanyola aplicada pels historiadors és “un muntatge perpetrat per tenir-nos bocabadats per sempre més amb unes gestes castellanes virtuals i perduts en el buit del nostre propi passat” ... i més tard acaba dient en la seva introducció d’aquest tercer llibre. : “El meu dit d’En Colom apunta directament a la consciència. És un dit indicador i a la vegada un dit acusador. Ja n’hi ha prou de badar. La credulitat infinita és pels nens de bolquers. No s’escau als científics. Però ja n’hi ha prou també de marginar, de silenciar, de perseguir, d’obliterar, de ridiculitzar. Som al final d’un trajecte. S’ha acabat l’era de la por i comença la de la gosadia. S’ha acabat l’era del silenciament forçat i comença la de la paraula al servei de la veritat. Cada vegada hi ha més intel·lectuals, escriptors, mestres, periodistes, polítics, gent d’arreu i de múltiples condicions i oficis que han vist la gran ensarronada amb preclaredat absoluta i que comencen a actuar per denunciar-la, sense més dilació. Com un impuls ètic, vital, regenerador. Seria trist que els historiadors fossin els darrers d’afegir-s’hi. El dit d’En Colom, mentrestant, els estarà assenyalant. Impassible”.
Amb lo feliç que jo era sentint-me lliure de culpa per la colonització de les amèriques, però resulta que ara ha de pesar sobre la meva consciència catalana tots els retrets que els hi feia als espanyols per fer totes les barbaritats en la seva conquesta del nou continent...., ostres! doncs resulta que els responsables en som els catalanets! No sé com digerir aquest engany secular al que hem estat sotmesos. Quina llosa pesa ara sobre la meva conciència virginal!...
Bé doncs, dimecres amerat d’una suor freda per aquest malson i aprofitant la festa imposada pels espanyols..., encara en plena fosca nit junt a dos companys més, l’Albert i en Manel vàrem posar les nostres “naus” a navegar, no molt lluny de Pals, lloc d'on va sortir en Colom pel descobriment d’Amèrica. No buscàvem les Índies, si no, quelcom més fugisser i pertanyent al món marí anomenat "bonítol". Malauradament igual que en Colom no va trobar les indies, nosaltres i una trentena de barques més que hi havia per la zona, no vàrem treure res més d’aquesta estimada mar que unes respectables oblades i espets. Això sí, vàrem tornar a navegar per la retallada costa de Roses, la qual, feia molt de temps, des d’abans de l’estiu, que no navegàvem. Vàrem gaudir d’una posta de la lluna espectacular, d’uns penya-segats il•luminats per un sol transparent que ens van fer veure que per segona vegada s’estan assecant les algues incrustants del batent de les onades. Ja són masses dies de minves! També vàrem poder veure que els desvergonyits corbs marins emplomallats han suportat l’anar i venir de les barques de l’estiu i no han mort d’inanició. Per tot això pagava la pena la matinada i la pèrdua d’hores de son. Un dia més hem gaudit d’aquest paradís i d’aquest temps regalat pel canvi climàtic.