Celebracions

S’ha de celebrar l’èxit aconseguit en la convocatòria per anar al pantà de Sau. Catorze persones entràvem a les 9h en punt a les fumejants aigües del pantà. Hem anat a passar-ho bé en un dia que ens fan celebrar els espanyols la seva festa. El grup era nombrós i complia la paritat de gènere.: L’Anna, la Laura, la Marta, la Montse, la Pilar , La Rosa B., La Rosa S., l’Albert, en Lluís, el Manel, el Marcel, en Niceto, en Pi, i jo. Tots amb caiacs individuals menys la Laura que portava al seu pare en un de doble..., l’edat no perdona i arriba un moment que si no fos pels fills no sortiríem de casa ;-) .
La sortida no ha decebut, a Roda de Ter les aigües del pantà ens van oferir l’espectacle visual que tan sols els que matinen poden veure. El nivell dels palistes era molt variat, des dels que porten anys palejant molt sovint per tota mena d’aigües, fins els que una mica enganyats ho feien per primer cop. Dic una mica enganyats perquè la sortideta és dura, una palissa de poc més de 30 quilòmetres, per sort fets en unes aigües que eren un mirall i sense cap vent, ni en contra, ni a favor.
Ja de bon començament es respirava un ambient de ganes de passar-ho bé, tots ens coneixíem directa o indirectament i els que no, el bon feeling va aparèixer de immediat.
Els boscos mixtes del pantà ara tenen un aspecte més hivernal que de tardor i el sol també vola baix. Tot i això, la bellesa del recorregut es fa palesa en cada un dels metres que fem, conforme ens anem endinsant per les seves aigües. Aquest recorregut té un inconvenient i és que pràcticament no hi ha escapatòries, un cop a l’aigua l’has de fer tot i així ha estat, tothom l’ha fet sense cap problema. La contemplació del paisatge ens ha fet oblidar els mals que van apareixent segons avança el temps. Penseu que per completar la primera meitat del recorregut ens hi hem estat més de tres hores i per qui no hi està acostumat, això és molt.
Un cop al bell mig del pantà ens hem fet la foto de rigor aferrats a la punta del campanar que ara si té, la senyera. Posteriorment, les cingleres de Tavertet han fet de parets del menjador improvisat, on un excels dinar a base d’ous ferrats de can Niceto, anxoves casolanes, pinetells del Cap de Creus, codonyat amb parmesà, brunyols, més moltes altres delicadeses, han aportat les calories perdudes durant el trajecte, i tot regat per uns bons vins de l’Empordà i el Priorat i cerveses fetes a casa nostra. Aquesta ha estat la nostra celebració d’aquest 6 de desembre imposat i que per molts anys puguem celebrar el que faci falta.
La tornada s’ha fet d’una tirada i amb menys paradetes, és aleshores que s’ha demostrat com estàvem tots físicament: en molt bona forma!. Tots hem arribat, més o menys fets caldo, però amb una rialla de satisfacció dibuixada a la cara i amb ganes de tornar-hi.
Bé tots, tots..., no, la rosa B. i jo portavem el disgust d’haver perdut la càmera al fons del pantà en l’últim tram i en un moment de clímax eufòric. Ja és la segona càmera que perdo, la primera una Panasonic submergible se’m va podrir per la sal (us aconsello que mai la compreu), ara una Olympus que també començava a fer el burro i s’hagués hagut de canviar tard o d’hora. Il•lustrar el blog em surt a una càmera l’any! La veritat que em sento una mica orfe :-(
Per sort sempre hi ha companys que ens poden passar les seves fotos i d’aquesta sortida tenim les magnífiques imatges de la Marta Duch i la Rosa S. que publicarem el diumenge.