L’ÀNEC I L’ATZAR...

...d'en Manel Ortega

Potser recordareu aquell anunci publicitari d’un cotxe que passaven a la tele fa 2 o 3 anys, en el que es veia com un vaixell de càrrega, en mig d’una tempesta, perdia un contenidor. Un cop al mar el contenidor s’obria i alliberava el seu contingut, milers d’aneguets de plàstic, que suraren per l’oceà, fins arribar a una platja a milers de kilòmetres de distància on una nena els troba. La filosofia de l’anunci era comparar l’extraordinari del fet amb l’extraordinari del vehicle publicitat. Però el que potser no es tan conegut es que  l’espot es basat en fets reals.

 El 10 de gener de 1992 un vaixell de càrrega que creuava el Pacífic de Honolulu a Washington va ser sorprès per una turmenta a l’alçada de les Illes Aleutianes i va perdre 12 contenidors. Un d’ells es va obrir i el seu contingut, 28.800 aneguets grocs fabricats a la Xina, es va dispersar per l’oceà transportat pels corrents de tal manera que varen començar a aparèixer aneguets en llocs molt llunyans, tant a la costa oest del Estats Units com a les costes del Japó o Siberia.

Hi va haver gent que es va interessar pel simpàtic fet. L’oceanògraf Curtis Ebbesmeyer va estudiar el patró dels recorreguts dels ànecs i el va aplicar a la determinació dels paràmetres que regeixen el gir del corrent oceànic del Pacífic Nord, i que alhora tenen aplicació pràctica en la creació de models de prediccions meteorològiques, navegació, pesca, etc.. Els ànecs que seguien aquest corrent trigaven 3 anys en donar la volta al Pacífic Nord i tornar al lloc de sortida, d’altres quedaven atrapats en una illa de residus, escombraria oceànica surant, d’una mida colossal, mes gran que la península ibèrica, i d’altres es dispersaven amb rumb imprevisible.

 Donovan Hohn, periodista, també va ser captivat pel tema, i va dedicar 5 anys a recórrer les costes del Pacific a la recerca d’ànecs nàufrags. La evocadora imatge de la joguina solitària  desafiant l’oceà, a la recerca dels seus germans, li ha donat l’ànim necessari per recórrer milers de kilòmetres de platges, contactar amb comunitats locals de cercadors, embarcar-se en un creuer per l’Àrtic, i finalment escriure un llibre, “Moby Duck”, que narra el seu periple.

Alguns ànecs varen prendre trajectòries erràtiques allunyades dels corrents dominants, i quedaren varats a les costes de Hawaii, d’altres integrats al glaç àrtic, però els cas mes extraordinari va ser el del que va aparèixer a Escòcia. !!! Quin viatge ¡¡¡ Anar del Pacific a l’Atlàntic per l’oceà Àrtic, trobant el mític Pas del Nord-est, el somni dels mariners durant segles. Segurament la llista dels mariners morts cercant el pas no cabria en aquesta voluminosa revista, i un irrisori ànec, de plàstic, fabricat a la Xina, groc, va i es planta a Escòcia. Per treure’ns el barret. Coneixent la premsa sensacionalista britànica ens podem imaginar els titulars, “ Un ànec amb un parell d’ous” , “!!! Quin animal ¡¡¡” i similars.

I es que la combinació de temps i atzar pot fer realitat les coses mes insòlites, qualsevol cosa. L’exemple mes extraordinari dels resultats increïbles que produeix la combinació de temps i atzar es la pròpia vida, resultat de l’atzar combinatori de matèria inert durant milions d’anys. D’altres van mes enllà i sostenen que si la eternitat és realment eterna, els àtoms que  formen el nostre cos es tornaran a trobar, per atzar, en una fortuïta reencarnació. Fins i tot podríem viure les vides que no hem viscut. Irrefutable, tractant-se de l’eternitat.  Com exemple mes proper del poder de l’atzar  tenim el cas dels pals, troncs, i restes vegetals que els temporals dipositen dispersos a les nostres cales, desordenats, caòticament entrellaçats a la platja. Qui podria haver imaginat que, un dia, l’onatge amuntegaria els pals a la caleta que la toponímia cadaquesenca coneix com a Ca la Giordano, unint-los entre ells de tal manera que el resultat seria un perfecte sofà de tres places ?

Atzar i temps fan miracles. Atzar o miracle va ser que el dissabte 21 d’abril, cap a migdia, a Port-Lligat, un ànec que, polvoritzant la gesta del seu germà escosses, havia entrat a la Mediterrània esquivant els petrolers a Gibraltar, havia seguit el corrent general mediterrani, pujant pel litoral del llevant espanyol, fent la mateixa ruta que en alimenticia carrera fan els nutrients mes bàsics, el peix blau, les tonyines i els reis rorquals, aquest ànec alhora ridícul i heroic, empès per un moderat vent de mar embocà la badia per Boquelles i tocava terra als meus peus. Amb gest reverent vaig clavar els genolls a la sorra i el vaig recollir tremolós d’emoció. El podia haver trobat qualsevol, ignorant de la seva importància,  des d’un nen, al qual la seva mare li hauria tret de les mans ràpidament i al crit de “això es caca” l’hauria llençat a la paperera, o un empleat municipal de neteja, amb idèntic resultat.

Però l’atzar el va posar als meus peus, i ara tenia una gran responsabilitat. El meu primer impuls va ser posar-me en contacte amb en Curtis Ebbesmeyer, que de ben segur agrairia la noticia, potser contribuiria a la millora dels models climàtics, al perfeccionament de la tecnologia que ens permet afinar cada dia mes les prediccions meteorològiques. Vaig pensar però, que si ara, quan consultem la predicció de l’estat de la mar abans de sortir a navegar, ja sabem la direcció i intensitat del vent, la temperatura i nuvolositat, l’alçada de la onada i la pluja que trobarem, ¿ que serà dins d’uns anys, quan la tecnologia predictiva hagi avançat encara més ? . No es difícil imaginar un futur, no gaire llunyà, en el qual els caiacs portin un navegador com els dels cotxes, amb una agradable veu femenina ( o masculina, opcional ) que ens digui “clava mes la pala a la dreta que t’has desviat un grau de la ruta”, o bé “ compte, que en deu segons et vindrà una ratxa de garbí, força 4,45”.  Perdrem doncs, definitivament, la capacitat d’observació del cel i del mar, l’ensurt, la emoció, el respecte...

Llavors ho vaig veire clar, les tècniques de predicció tendeixen a buscar la perfecció, la seguretat absoluta, i la seguretat es la negació de l’atzar !!!   L’homèric viatge de l’ànec, la suprema plasmació de la casualitat, contribuint a la desaparició de l’atzar ?   Ni parlar-ne, l’ànec no s’ho mereix.

Finalment vaig prendre una decisió egoista, vaig enganxar l’ànec a la proa del meu caiac, com un mascaró. Amb bona lògica vaig pensar que si ell havia navegat 18.000 kilòmetres fins arribar a Port Lligat, no tindria cap problema en guiar-me, tot i els seus ulls ja glaucs de sol i sal, en el camí de tornada cap a l’entrada de la badia quan surto a palejar els dissabtes pel Cap de Creus.