Proscrits

Quan arriba l'estiu les sortides amb caiac són més llargues que a l'hivern però, perquè conservin la seva essència, hem de enquibir-les en el període de temps que sigui més semblant al que tenim la resta de l'any, això vol dir que el mar sigui (sembli) per nosaltres sols, és una mostra més de l'egoisme extrem que ens posseeix i que no ens ruboritza. Per fer-ho, sortim el divendres a la tarda i tornem el dissabte al matí. La gent d'aquest país ja està de tornada cap a les seves cases i apartaments i el silenci s'ensenyora de la costa, aquesta és la nostra hora.

Divendres vam sortir tard, més tard de lo normal i vam arribar al nostre destí ja quasi de fosc, molt a prop, dues barques amb gent gran començaven a pescar el calamar. A la primera cala que normalment dormim tenia l'accés tapat per dues embarcacions franceses i, a la cala alternativa hi havia una parella que es passejaven nusos gaudint del seu paradís per unes hores, aleshores tampoc es tractava d'anar a molestar. Finalment, com uns proscrits, vam anar fins a la següent cala on estranyament no hi havia arribat ningú, era pràcticament de nit. Allí vam desembarcar, sopar, descansar de la dura setmana de treball i a la sortida de sol, ens vàrem submergir per gaudir de les belleses del fons marí. Tot un descans merescut.  

Aquest text no té cap mala intenció, sabem compartir i més quan tenim la seguretat que aquest paradís tornarà a ser nostre d'aquí pocs dies ;-P