El Cant de les Sirenes.

Homer, a la seva obra l’Odissea, fa referència a unes sirenes, que amb els seus cants captiven a Ulisses i la seva tripulació, per atraure’ls cap als penya-segats, allí s’hi estavellarien i hi trobarien una mort segura. Científics actuals (Karl Heinz de l’arxiu de sons d’animals del museu Humboldt) han parlat que a les Illes Li Galli, properes a Sorrento (Itàlia), hi ha una illa anomenada la Sirenuse on la morfologia de les roques dels seus penya-segats actua com amplificador de l’eco, aleshores podrien ser els sons de la foca monjo que habitaven aquestes illes les que van inspirar a Homer en la seva llegenda del cant de les sirenes.

El cap de Creus en l’època d’Homer també era habitat per les foques monjo. Aquí se les anomenava “Bou marí”, i la prova la tenim que algunes de les coves que trobem per aquesta costa porten el nom de la cova del bou marí (Portbou i Cadaquès).

Actualment la nostra costa ha canviat molt des dels temps d’Homer, molts d’aquesta canvis han estat en detriment d’algunes espècies com el Bou marí. Els canvis més impactants els hem ocasionat nosaltres, que amb les nostres activitats ens hem ensenyorit d’aquest entorn fins a sotmetre’l i l’hem explotat fins el darrer recurs aprofitable.
Fa pocs anys va saltar la notícia de que es volia re-introduir al cap de Creus la foca monjo:
http://www.consumer.es/web/es/medio_ambiente/2005/12/28/148149.php
http://actualidad.orange.es/carticulos/112555.html
http://www.elpais.com/articulo/elpepiautcat/20060102elpcat_8/Tes/foca/monje/volver%e1/Cadaqu%e9s
Científics especialistes en aquesta espècie van fer un crit al cel i van esgrimir molts arguments en contra d’aquesta proposta, i és que parlar d’una reintroducció (translocació) d’un dels sis mamífers amb més perill d’extinció del planeta és cosa seria!
Actualment el bou marí (Empordà), Vell marí (Mallorca), llop marí (País Valencià), mal viu en petites poblacions aïllades i disperses a la Mediterrània, Madeira i Mauritània. La població més “ufanosa” és de Cabo Blanco (Mauritània), però fins i tot aquesta ha rebut uns cops que l’han portat a la vora del col•lapse. L’any 1997 una infecció ocasionada per un dinoflagel•lat, va reduir la població de 300 exemplars a 100.
El seu problema principal és la competència amb el gran depredador dels mars que és l’home i aquest enfrontament li ve de lluny. Històricament l’home ha perseguit fins la mort al seu competidor. L’excusa sempre ha estat que és un animal que menja molt de peix i cefalòpodes (pops, calamars, sípies), realment consumeix entre el 5 i el 10% del seu pes, això ve a ser uns 12-25 kg/dia. Quina proporció significa de les tones que traiem del mar amb l’activitat de la pesca industrial?
Un altre motiu de que els pescadors li tinguin tanta mania és pel fet de que danyava les arts de pesca. Sens dubte que el vell marí és una espècie oportunista i suficientment llest com apropar-se a les arts i extreure el peix que hi ha enganxat. Aquesta també és la causa d’una gran part de les morts de l’espècie, ja que ella també cau al parany.

Una altra de les causes és la disminució dels recursos tròfics a causa de la sobreexplotació de la pesca actual. Aquesta manca de disponibilitat de recursos l’ha afectat i molt aviat ens afectarà a tots nosaltres. La pregunta que ens fem és: serem capaços de regular algun dia de forma efectiva la pesca? i podem anar una mica més enllà i dir: i fer-ho, perquè ni hagi per l’home i els altres components del ecosistema marí?
L’alteració de l’hàbitat seria una altra de les causes de la disminució d’aquest bell mamífer. Ja fa segles, la ocupació progressiva de la costa, va fer desaparèixer les grans colònies de foques de les platges, i aquestes van anar a buscar refugi a les coves. Es diu que dins de les coves i per manca de la capacitat de desinfecció que té les radiacions solars (UV), estan més exposats a les infeccions. Per un altre costat, la construcció sense mesura de la línea de costa ha alterat l’entorn d’una forma irreversible i amb l’aparició del turisme es donen uns nivells d’ocupació abans mai vistos.
Els bous marins també estan afectats per la contaminació per hidrocarburs i els seus derivats, per sort la indústria petroliera es troba allunyada de la nostra costa, però tots podem testimoniar en cada sortida que fem, que la nostra mar és un abocador de plàstics, milers de bosses de plàstic suren en les aigües, les cales es troben cobertes de deixalles de tota mena i origen, sí que molts d’ells són portats per les corrents des de França, però això no ha de ser motiu per no fer res, cal que cada un de nosaltres miri de reduir al mínim l’ús d’aquest material i fer-ho extensiu als nostres amics i coneguts.
Fins a 6,4 milions de tones de plàstic es llencen als oceans cada any, en cada km2 de mar hi podem trobar 13.000 trossos de plàstic flotant.
Un darrer problema en que es troba aquesta espècie és l’endogàmia, al viure en grups reduïts i aïllats es generen problemes de consanguinitat amb una reducció de la fertilitat.
Tot i aquesta problemàtica exposada, si ens imaginem el tram de costa entre Roses i Port de la Selva, no creieu que es possible fer un esforç i així poder arribar a tenir unes condicions idònies per aquesta espècie? Són molts els que ens hauríem de sacrificar? Se n’ha parlat alguna vegada del que s’hauria de fer?
La realitat és que en un tram dels més verges de la costa mediterrània peninsular, tret del Cabo de Gata, actualment tenim la figura de protecció de parc natural, però aquesta tant sols té 600 METRES DE RESERVA INTEGRAL MARINA, aquest fet és senzillament ridícul!!! Sort en tenim de la tramuntana que se’n cuida d’imposar la seva llei (aquesta si que es compleix) i evitar els excessos en aquesta costa, perquè nosaltres no hem estat capaços de regular-ho. Cal que treballem per poder ampliar la reserva integral, i cal fer-ho amb un labor de conscienciació i de cerca del consens amb tots els actors que hi intervenen.
Abans d’acabar vull dir-vos una cosa, lluitar pel retorn del bou marí al Cap de Creus pot semblar una utopia, un somni, un desig sense fonaments i mal argumentat, però el que no podreu negar-me, es que recórrer tot el camí per aconseguir les condicions que han de fer possible que al Cap de Creus pugui tornar a viure el bou marí paga la pena de lluitar-hi. Es poden aconseguir moltes fites inimaginables, el que no podem fer es estar parats. TOTS hi tenim molt a guanyar!