--------------------------------------------------------------------------------

dissabte, 27 de març de 2010

El corb marí emplomallat

La tranquil•litat s’ha acabat! Així de clar i així de contundent. Si fa uns dies teníem les temperatures més baixes de l’hivern, ara és primavera i amb ella ens ha arribat l’anticicló, el sol, les temperatures suaus i els heliòfils, aquests “organismes” que venen de passar el llarg hivern i estan necessitats de torrar-se al sol. Si fa uns dies quan navegaves per qualsevol tram de la costa del cap de Creus, l’ única companyia que tenies era la dels gavians i els corbs marins o la d'algun jubilat fent el curri, aquest dissabte al matí el brunzir dels motors de les llanxes trencaven el silenci d’aquest reducte de serenor. S’ha acabat la tranquil•litat i d’una forma progressiva i resignada ens hi haurem d’acostumar. Malauradament aquest espai no és exclusiu...
Feia setmanes que tenia una certa preocupació, no veia el corb marí emplomallat (Phalocrocorax aristotelis), els penya-segats eren “farcits” de corb marí gros (Phalocrocorax carbo), per sort aquest matí m’he dirigit a unes roques on sempre solen haver-n’hi i no ha fallat, cinc formosos exemplars joves hi estaven descansant. Ràpidament m’he dirigit a la zona on hi fan els nius i he vist en un dels nius, com la parella l’ocupava i el tenien refet amb nous materials. Esperem que la cria els hi vagi bé.
El corb marí emplomallat és, desprès del gavià, l’au més coneguda pels caiaquistes de la mar d’Amunt i de la Costa Brava en general. Sempre el veiem que ens està observant des d’alguna talaia, acostuma a posar-se en llocs elevats a les puntes dels penya-segats. Des d’aquests punts, a part d’observar als perillosos humans, també pot controlar les petites cales i veure si s’hi mou alguna mola de peix. Aquesta posició que sol ser assolellada, li va molt bé per assecar-se el plomatge desprès de pescar. Una de les característiques més peculiars d’aquesta espècie és que té un plomatge permeable, aquesta propietat li permet incrementar la densitat del seu cos i submergir-se amb menys esforç. No com nosaltres, que ens hem de posar els ploms! Ells pesquen sota l’aigua i poden submergir-se desenes de metres, es propulsen amb les potes i es governen amb la cua. El seu bec llarg, comprimit lateralment i corbat a la punta, els hi serveix per capturar amb facilitat els peixos, que constitueixen la seva única dieta (ictiòfags).
La seva població mundial és de 70.000 parelles, 2.500 d’elles es reprodueixen a la península ibèrica (4% de la població mundial). La colònia més important la trobem a les Illes Cies-Ons (Galícia) amb 1.500 parelles. A Catalunya hi tenim la subespècie mediterrània, que a l’estiu hi concentra gran part de la seva població. Concretament a la zona de Cap de Creus pot haver-hi a l’època estival més d’un centenar d’exemplars i en alguns punts hi arriba a reproduir-se, com és el cas del cap Norfeu.
Aquesta espècie esta considerada vulnerable d’extinció a Catalunya, on hi crien unes 40 parelles, que significa el 60% de la població peninsular de la subespècie mediterrània.
Antigament se’l caçava per ser consumit, d’aquí la desconfiança que hi ha en algunes zones on encara és tirotejat. A casa nostra, que cada cop som més civilitzats, solen ser mes confiats, i suporten bé, la nostra presencia, la distancia mínima d’aproximació es pot reduir a uns pocs metres.
Si el veiem a l’aigua, submergint repetidament el cap, és que està buscant algun peix. Si no ens impacientem podrem veure com pesca, com treu el peix a la superfície i com se’l empassa, i això ho pot fer encara que el peix sigui més gran que l’amplada del seu bec.
Quan naveguem millor que no els espantem, no fem moviments bruscos i mantinguem una distancia prudencial, aquesta norma tan simple ens permetrà disfrutar de la bellesa d’aquesta rara au marina però tan comuna és a casa nostra .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada