El curiós cas d’en Quiler.

Quíler es el mot, familiarment afectuós, amb el que hem batejat el peixet que fa d’esquer per la pesca del curri. S’ha guanyat a pols el nom per la gran quantitat de captures que comptabilitza. Per això quan, divendres al capvespre, desprès d’haver pescat una oblada de bona mida i un esparrall, vaig notar que s’enganxava en uns esculls de la punta entre Colera i Garbet, i que al recollir el fil el peixet ja no hi era, vaig sentir la pèrdua. A mes el model és exhaurit al mercat i ja no es troben d’iguals. He provat d’altres però cap amb el rendiment d’en quíler, deu tenir quelcom que el fa summament atractiu als peixos. Ja de tornada cap a casa, meditant sobre la pèrdua, vaig prendre el determini d’anar a buscar-lo l’endemà. A primera hora ja era a Garbet, i amb el neoprè carregat al caiac vaig palejar fins el lloc dels fets. La mar era molt tranquil•la i semblava que en tota la nit no havia hagut gaire moviment, això jugava a favor meu. El que pensava que seria una feina de mig matí va ser cosa molt mes fàcil. Als 10 minuts d’haver-me posat a l’aigua ja l’havia trobat, era quasi bé allà a on s’havia perdut, tot i que surava lliurement i no estava enganxat a les roques, podia haver anat a parar a qualsevol lloc però encara era allà. Amb gran alegria i per celebrar-ho, vaig tornar a posar el peixet al curri i vaig provar si havia perdut facultats, i no, no n’havia perdut perquè, com si em volgués premiar pel rescat, al quart d’hora vaig pescar un magnífic déntol, un peix cobejat i exquisit. La operació rescat havia valgut la pena, però, curiositats del destí, 5 minuts desprès de la pesca del déntol, es va tornar a enrocar i a perdre. Aquesta vegada semblava ja un adéu definitiu, li vaig agrair el detall del déntol, però pensant que si l’havia trobat un cop, el podia tornar a trobar, vaig refer el camí, per finalment tornar-lo a trobar surant plàcidament.

Me’l miro bé, i m’adono de que el pas del temps li ha fet estralls, te parts despintades, els hams son rovellats i en te un de trencat, potser li arriba l’hora de la jubilació, però la pesca te quelcom d’adictiu, la sensació de quan sents la picada i la expectació de la recollida son dificils d’explicar però també d’oblidar, així que de moment, en quíler encara te feina per davant.
P.d.: Per demà esperem tenir la crònica i fotos d'Urdaibai-Laga