Sortida amb el DZUL HAÀ del projecte NINAM

Fa uns dies, l’Eduard ens va fer saber que hi havia una sortida prevista amb els companys del projecte Ninam.
Ens hi varem poder apuntar amb la Carla, la meva filla de 5 anys i renoi quin encert !!
A ¾ de vuit del mati del dissabte 16, ja érem ben puntuals al darrer amarrador del dic exterior del moll de Roses, on té la seva base el DZUL HAÀ, el catamarà on fan vida la Gemma i l’Albert que ens esperaven amb coca i te o cafè per l’hora del Brífing, però sobretot amb ganes de transmetre i de mostrar el que saben, - que és molt -d’aquest medi que tant estimen i procuren fer estimar.
Com que no ens coneixíem hi hagué una breu presentació: La Marta, que l’any passat havia fet el seu treball de fi de batxiller sobre els rorquals, un pare amb els seus fills en Víctor i la Irene, una parella de jubilats que es dediquen a voltar el mont per veure flora i fauna de diferents llocs i que portaven uns aparells de filmar i fotografiar que feien respecte, el propietari d’una agencia de viatges de natura que porta gent a l’altre cap del planeta i que vol augmentar l’oferta amb una sortida per l’Empordà i així fins a 14 persones, de ben variada procedència, però amb unes ganes que varen fer que sense adonar-nos-en ja fóssim Als Brancs, encara no a una milla del port, tots a coberta amb els prismàtics, repassant l’horitzó mentre la Gemma ens feia les explicacions.
La veritat es que la previsió no era gens bona, però a primera hora la mar era un mirall que facilitava l’observació de la superfície i vet a qui que al passar per Cala Murtra i entrar a la badia de Montjoi, crits emocionats a bord: dofins a Cap Norfeu!! jo també els he vist !!. La Gemma diu que son Tursiops i que no ens atabalem, que tindrem temps de sobra d’acostar-nos-hi i que hi fem totes les fotos de les aletes dorsals que puguem des d’ una posició ben perpendicular i properes, per desprès fer-ne ells el seguiment comparant-les amb d’altres, per les marques que molt cops s’han fet ells mateixos mossegant-se. Us asseguro que no es gens fàcil, de fet un cop revisades no en vaig fer cap de prou bona.





Al acostar-nos, resulta que hi havia varis grups repartits des de La Pelosa fins al Gat. L’emoció a bord era màxima perquè tant aviat en teníem a proa, a popa, com n’estàvem voltats per totes bandes. Al vídeos podeu escoltar la Gemma com diu que n’hi ha mes de cinquanta. Mentrestant varem veure baldrigues, mascarells, corbs marins, gavines, un falcó empaitant un estornell, tonyines saltant una mica lluny de nosaltres i encara no érem a Jòncols !!
Al apropar-nos a Cadaqués es complí la previsió i entrà la Tramuntana o sigui que mitja volta i proa direcció a Roses, però de fet, ja era migdia i hora de tornar. De camí encara es va venir a acomiadar aquest Peix Lluna de la foto que semblava que ens picava l’ullet.

Hi ha una nota negativa, que no puc deixar d’explicar: A la tornada els dofins encara eren a Montjoi i l’Albert va veure un grup mig endormiscat. Ens varem quedar a una distància per observar-los mentre ens explicava com descansen, però de sobte una barca els va veure i es va tirar literalment sobre del grup de dofins espantant-los sense poder ni observar-los.
Era la nostra amiga(?) – hem refereixo dels caiaquistes – la que arriba a la tranquil•litat de Jòncols amb els altaveus a tope cantant pasdobles, per buidar-hi els turistes. La que no respecte cap prioritat de navegació i que te nom de taverna mexicana, Don Pancho.
Ens varen explicar que hi ha un percentatge elevat de dofins sense aleta dorsal per causes semblants i que per sort no els hi és molt necessària per nedar. Quins cafres que volten pel mon !!!
En resum una experiència formidable, amb molt bona companyia, un vaixell fantàstic i recomanable de totes totes.
Gràcies Gemma i Albert per les emocions compartides.
Signat: Marti Portell