La sèrvia (Seriola dumerili).

Dies enrere vaig pescar una sèrvia, és un peix que desconeixia, i normalment no es troba a les peixateries, tan sols l’havia vist als llibres. Aquells mateixos dies els companys del Baix Empordà també van fer una bona pesquera. Per sort les sèrvies que vàrem pescar eren exemplars petits, ja que és un peix que pot arribar als dos metres de llargària i 50 quilos de pes!

Pertany a la família dels caràngits, com els sorells i les palomides, també anomenades palometes. Aquesta família té una distribució geogràfica molt ampla i, consta de més de dues-centes espècies, algunes d’aquestes espècies tenen una gran importància comercial.
Un dels trets morfològics diferencials és tenir la corba de la línea lateral molt marcada i en alguns casos acabada en escudets ossis. Són uns grans nedadors, perquè tenen el cos comprimit lateralment i recobert d’unes escates molt i molt petites. L’aleta caudal és escotada. Una peculiaritat és que les aletes dorsal i anal les poden arribar a replegar per amagar-les i oferir menys resistència a l’aigua. Té una coloració gris blavosa al dors i blanca metàl•lica al ventre, amb una franja daurada més o menys evident, que va des de la boca fins la cua.
De jove pot formar moles i de gran és més aviat solitària. És una espècie pelàgica (mar obert) i depredadora, pel que es fàcil que entri al curri. Comuna a les nostres costes tot i ser d’origen atlàntic. La carn és molt saborosa, en el meu cas la vaig cuinar a la planxa amb una picada d’all i julivert, però si es fa amb sal i un bon raig d’oli de l’aspre de la serra de Vardera, molt millor!