Privilegiats.

Sens dubte que això és els que som. Poder decidir en un moment donat, sortir de casa a mitja tarda per anar a palejar, no ho pot fer tothom.

Aquests dies han estat durs i la tarda es presentava grisa, d’aquelles tardes que provoquen migranya i ensopiment. El cel estava pesat, cobert de núvols compactes i de sobte he sentit la necessitat d’aprofitar aquestes condicions canviants, per sortir a palejar, per viure-ho de més a prop.
Ho he encertat de ple, a l’arribar a Garbet no hi havia ningú, a la terrassa del restaurant encara obert, hi havia una taula plena d’homes enganxats a uns puros i d’ulls vidriosos. Estaven matant la tarda xarrupant uns guisquis i amb cara d’haver-s’ho dit tot. La platja estava quasi deserta. Ja queda poca gent. la manca de sol i ser u de setembre hi ajuda molt.
He baixat el caiac amb un instant i als pocs minuts ja lliscava a gran velocitat per sobre la mar arrissada. Davant de Port Joan he començat a llençar la línea del curri, i a partir d’aquell moment ha començat la meditació, sí, sí, me-di-ta-ció. Palejar amb total soledat et facilita pensar amb tranquil•litat. El ritme sincrònic de la pala enfonsant-se a l’aigua, de mica en mica, va esborrant tots els pensaments i t’arriba a posar la ment en blanc. Quina sort poder gaudir d’aquets paratges...
Quan estava plenament endormiscat i a punt de quedar-me aturat, he notat una tivada forta de la línea. Les glàndules suprarenals han segregat un raig d’adrenalina directament en sang, el cor s’accelera i començo a recollir la línea, poc a poc però sense parar. A l’altre costat hi ha un bitxo gros, quina sort! Aquesta vegada tinc el pressentiment que no és cap oblada, veig a uns cinc metres de fondària el peix, no el distingeixo, obro el tapa-banyeres i segueixo recollint. Avui he pescat un magnífic exemplar de pagell. El sopar bé està garantit!.
Quina sort! Quin privilegi! Primer dia de setembre, el mar desert, un cel cobert que reflecteix tots els tons dels grisos sobre la mar blava i tot és per mi...

Ummmmmm!!!