--------------------------------------------------------------------------------

dimarts, 14 de setembre de 2010

S’hi ha preses, hi ha depredadors...

Durant la sortida del dissabte em vaig quedar amb la recança de poder pescar algun d’aquests grans depredadors que a taula poden fer-te caure la llàgrima.
No sé si heu provat de menjar algun dia un llobarro a la sal? o si heu tastat la ventresca de bonítol a la planxa acompanyada de ceps i, si són de les Salines molt millor? A mi la ventresca amb ceps senzillament em fa plorar. No vull ni pensar, que pot passar si el bonítol i els ceps són de collita pròpia. Quin drama tan deliciós!
Com que el dissabte va ser espectacular l’esclat de vida que ens vàrem trobar a la mar d’avall, vaig aprofitar la primera hora del diumenge per anar a provar sort. Un mati de diumenge pot donar per molt si t’aixeques aviat...
Vaig sortir decidit a empaitar els depredadors que persegueixen aquestes moles de peixet blau que omplen la nostra costa. A primera hora es veu molta activitat d’embarcacions de pesca. Ja fa dies que pel mòn de la pesca esportiva ha corregut la veu que els túnids han arribat i tothom i va al darrera. Alguns respecten les normatives i d’altres es passen d’espavilats, comencen a aparèixer els rumors de les primeres multes imposades per import de milers d’euros, massa poc!
Surto des del segon moll de Roses, és un lloc que em queda a prop, hi ha un aparcament enorme i no he de carretejar gaire el caiac. A l’aparcar el cotxe em trobo a un noi de Cuba que s’està vestint amb el neoprè, és submarinista, ens saludem i parlem de la seva terra i de les ingestes alcohòliques típiques dels dissabtes a la nit. Està segur que la cabussada serà en solitàri, els seus companys estan de “goma”. Apareix un francès, aquest va equipat amb un detector de metalls, i s’afegeix a la conversa, la seva intenció és la d’escombrar la platja en busca dels “no me olvides”. Encara és fosc i tres friquis que no ens coneixem de res enraonem de tot i de res. Hi ha alguna cosa que ens uneix, l’insomni? l’hiperactivitat? Possiblement la necessitat de voler sentir-nos vius. Malalts?...., segurament.
Després d’un mati de costejar arran de roques, finalment vaig tenir aquests resultats, que ara per ara són molt millorables, però que a mi m’han fet molt i molt feliç, bàsicament aquest llobarret de ¾ de kg que m’ha fet caure la llagrimeta ;-).
De dalt a baix: Espet juvenil, llobarro i oblada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada