Cetaci-espectacle

Finalment i desprès d'una llarga espera en Manel ens regala aquest magnífic escrit, que confirma alló de "lo bo es fa esperar".:

Aquests dies, en els que caiaquistes sense fronteres hem picat de morros contra l’horitzó a la recerca de miratges amb forma de cetaci, un gratificant no res, segons escriu en Mutur a http://escolamarcadaques.blogspot.com, s’escau rellegir aquell entretingut llibret, “Balenes i dofins a la Costa Brava”, escrit per en Josep Mª Dacosta i en Pere Pagès i publicat per Edicions El Brau l’any 1993. Tot esser viu es una meravella, però una mosca no provoca la mateixa admiració que una balena. La excepcionalitat del cetaci explica la fascinació que en fa sentir, i que el converteix en un animal quasi mític. Les seves abusives proporcions havien de provocar forçosament el respecte entre els homes de mar, que pescaven des de fràgils embarcacions, i l’astorament entre els vilatans de la costa quan, mortal al cap i la fi, el monstre acabava els seus dies varat en uns esculls. No es estrany que un rorqual de 14 metres que va embarrancar l’octubre de 1921 a l’illa Encalladora fos remolcat per pescadors a cop de rem fins a Llançà, amb la finalitat de ser exposat sota una carpa per satisfer la curiositat dels vilatans, que pagaren religiosament la entrada per veure el fenomen. I es que veure de prop el monstre que protagonitzava tants relats mariners pagava la pena. Espectacularitat i espectacle. L’any 1955, el senyor Mateu, per tal d’impressionar els seus amics, va fer arrossegar una balena morta des de Cap de Creus fins el seu embarcador particular de Garbet, a on li posaren uns taulons a la boca perquè restes oberta i la mainada pogués saltar sobre la llengua que, segons deien, era tova com un matalàs. Un cop satisfet el seu desig patrici, i davant la ferum insuportable de l’animal en descomposició, el va fer tornar a alta mar per on va surar dies i dies, ara cap a Llançà, ara cap a Port de la Selva, fins que un temporal el va estavellar contra el rocam. Els ossos, un cop repelats pel mar, eren un preuat trofeu pels mariners, un record del seu contacte amb el monstre, el fenomen, el molà. A Cadaquès era costum guardar les vertebres com a tamborets per seure davant del foc, i algunes esglésies lluïen costelles de balena a les seves façanes, com a exvots donats per mariners que se’n havien sortit de situacions difícils. Fins i tot a Vilajuïga es coneix algun veí que guarda un os de rorqual com a testimoni d’un dia molt assenyalat a la seva vida, com una bandereta en un mapa, quan va poder sentir a tocar la grandiositat de la bestia.
Si volem mes espectacle, hi ha anècdotes varies, com la de l’anomenada “Moby Dick – La Ballena Gigante”, un realment enorme rorqual de 20 metres, capturat a l’estret de Gibraltar i que després d’un procés de conservació, va ser exhibit per tota Espanya, França i Itàlia, arrossegat per un camió de 18 rodes. A Figueres es va poder admirar a la Plaça de l’Escorxador el dijous 16 de desembre de 1951. La escena, en un dijous de mercat, amb els pagesos arremolinats al voltant del prodigi, hauria de ser impagable.
Mes al•lucinant encara devia de ser la imatge d’una balena de 16 metres, embarrancada fa 200 anys a la Platja Gran de El Port de la Selva, que desprenia una fortor insuportable, i davant la impossibilitat d’arrossegar-la mar endins, en va decidir de cremar-la. Quina visió nocturna ¡¡¡. La badia il•luminada pel cetaci cremant dins l’aigua, i el poble embadalit, hipnotitzat per l’escena, i per la fumera fosca de greix cremat barrejada amb la pudor de la descomposició.
Es un llibret curt, divertit, segurament ja impossible de trobar a les llibreries, però disponible a la Biblioteca de Figueres. Recull anècdotes i testimonis, tampoc masses ja que, recordem-ho, el contacte humà amb la balena es excepcional, que faran que nosaltres, caiaquistes fascinats pel mite, no ens sentim com uns pirats, sinó simplement com a dipositaris d’una ancestral sensibilitat davant el prodigi.