Fent amics.

Al sortir de casa, un fred glacial empenyia les gotes que em perdigonejaven la cara i em feien reflexionar sobre el meu grau de sensatesa. Diverses circumstàncies havien fet de que em quedes sol per la sortida matinal. Em sabia greu, però en el fons he de reconèixer que m’agrada fer-ho..., de tant en tant.
De fet és quan em sento més unit a l’entorn, perquè puc concentrar-me sense gaires distorsions. Pots navegar amb els sentits ben desperts, registrant tots i cada un dels inputs que t’ofereix l’entorn del CdC. Aprenent per poder estimar i poder valorar el desconegut i l’intangible d’aquest espai.
La mar estava arrissada. El cel pesat i encapotat d’uns núvols mitgencs que semblava que s’havien de trencar. Els colors dominants eren els grisos i els blaus.

Entrava a l’aigua amb la intenció de pescar, però el dia convidava a jugar amb la càmera de fotografiar. Quin estrès que em provoca que se m’acumuli la feina de bon mati !
Vaig començar pescant perquè hi havia molt poca llum. La primera hora i mitja va ser frenètica, mai ho havia vist, els resultats també van ser espectaculars. No us avorriré amb cada una de les “tocades”, però una d’elles em va fer sortir el cor del pit. Els resultats els teniu aquí i, tot va ser fet abans de les nou del matí. Espectacular! Un “luju”!

Després vaig poder dedicar-me al que més m’agrada, palejar i fruir d’aquest entorn tan privilegiat que és el Cap de Creus. Ara està absolutament buit, si més no, a primera hora del matí, quan el fred retarda l’hora de la sortida de les barques de pesca esportiva i, no és fins al migdia que es comença a veure una mica de moviment.

Mentre fruïa d’aquesta costa regalada, vaig fer un nou amic. Davant meu i a vol baix, d’uns deu metres sobre la superfície de l’aigua, se m’aproximà un mascarell adult. A l’arribar a la meva vertical va fer un gir de 180º i va seguir davant meu. Semblava com si el pogués tocar amb la punta dels dits. Al cap de poc, es va llençar amb picat sobre l’aigua i es va quedar observant-me. No entenia que volia dir-me. Potser volia dir-me que deixés de pescar, que ell també és pescador i el podia deixar sense queviures. Potser esperava que grumegi amb sardina per facilitar-li la manduca matinal. Potser és un enviat d’aquest món únic i, que de mica en mica es va difuminant amb el perill de que acabi perdent-se. Després d’uns minuts de creuar-nos les mirades i els gests, una barca de palangre passa a pocs metres i el foragità mar endins. Em venien ganes de seguir-lo, però encara no he descobert el seu llenguatge. Quina llàstima!

El matí va discorre sota un cel canviant però sempre ennuvolat i amb uns penya-segats plens de vida.
Era un dia pels pescadors. Estaven els blauets, els xatracs bec-llarg, els mascarells, els corbs marins emplomallats, les gavines, els gavians, fins i tot hi havia els bernats pescaires i entre ells, m’hi sentia jo, un aprenent de pescador que creu que li comencen a sortir plomes sota les aixelles.