La propera setmana “l’equip de redacció” se’n va a Cabo de Gata.

Moguts per la força d’un virus que ens té ben enganxats i, amb moltes ganes de descobrir paratges agermanats amb el nostre Cap de Creus, durant la propera setmana anirem a rebre el nou any a l'extrem sud-est de la península ibèrica.
Estarem en contacte!

"Illes del Cap de Creus", un llibre per l'any que ve.

La xerrada sobre les illes del Cap de Creus ha estat un tastet del llibre que està preparant l’Arnald Plujà. L’ha iniciat amb una imatge del Cap de Creus cap per avall per denotar la semblança que té amb Grècia i com la seva costa està esquitxada d’illes, el Cap de Creus també en té un bon nombre, exactament 22 illes, centenars d’illots i milers d’esculls. Com a tastet ens ha parlat de cinc d’elles.:
Illa del Castellar de Llançà, actualment unida a terra desprès d’una polèmica decisió presa fa uns anys, encara ara i quan el llevant entra fort sembla que volgués tornar-la a separar per la seva gola, i retornar a la població la platja de les Piedraltes, que va quedar enterrada i amb ella els records dels que s’hi van banyar de jovenets. D’aquesta illa es van extreure les pedres utilitzades per la construcció de les primeres cases dels pescadors, el nom local d’aquest material és el “turo”, és molt lleuger i per tant fàcil de transportar i molt fàcil de tallar. El poblament vegetal esta representat per una vuitantena d’espècies, algunes d’elles al·lòctones. Al costat del Castellar hi havia un illot anomenat el Palandriu, aquest illot era molt interessant per tenir diversos túnels enfonsats que el travessaven i que feien les delícies dels amants del busseig, actualment l’illot es troba sota del que és l’edifici de la cofradia.
Una altra illa amb el nom de Castellar estava localitzada davant de Port de la Selva, surt dibuixada en antics mapes elaborats pels francesos que han ocupat repetidament aquesta zona. Actualment l’illa ha desaparegut, també està sota la cofradia dels pescadors del Port de la Selva, es va unir a la ribera del poble amb l’abocament de runes i, el llevant se’n cuidava de retornar-li la condició d’illa, això va passar durant el segle XIX.
S’Encalladora és una de les illes més grans del Cap de Creus, amb una longitud de 600 metres i una amplada de 160 m, està formada per quatre promontoris, amb un a alçada màxima de 33 m. Aquesta illa era de propietat privada, tal i com passa amb altres illes i que actualment han passat a ser propietat de la Diputació de Girona. A S’Encalladora s’han trobat destrals neolítiques. Està poblada per més d’una vintena d’espècies vegetals lligades als ambients salats. Existeix un bassal d’aigua dolça al seu interior que és aprofitat per les aus marines. Al ser reserva del parc natural l’accés és restringit .
Una altra de les illes privades i d’una dimensió important és l’illa del Port Lligat, un quilòmetre de llarg per 300 d’ample i una alçada màxima de 22 metres. Havia estat habitada durant molt de temps, de fet hi havia tres edificis. Durant els anys setanta es podien veure encara tots els elements de les cases de pagès.: el bestiar com les vaques, cavalls, aviram, la truja, etc. Eren els animals domèstics que poblaven l’illa. Durant els anys vuitanta i durant els mesos de bonança, va ser un lloc ocupat per gent jove de diferent procedència, fet que va escandalitzar a més d’un, fins que es va decidir “sanejar” l’espai. D’aquell temps queda avui el darrer vestigi amb un “cancerber” anomenat Juan que es dedica a facilitar l’accés a la gent que vol entrar a l’illa des del punt més estret. Malauradament l’illa es troba coberta per l’ungla de gat, i no hi ha una vegetació remarcable, sembla que aviat s’ha de fer una actuació per extreure-la.
L’Illa de s’Aranella és la darrera que ens va parlar, també és una illa edificada i que havia estat durant un temps propietat d’en Federic Rahola. En aquesta illa possiblement s’hi havia arribat a conrear vinya. Va haver-hi un projecte per fer-hi una fortificació militar amb la funció de defensar l’entrada de la badia de Cadaquès. Dins l’illa hi queda una barraca de pedra seca molt peculiar pel nivell que assoleix aquesta construcció amb escales que donen accés a la part alta de l’edificació. També hi ha un amagatall utilitzat en l’època del contraban del tabac, d’entrada molt estreta, dins té una única cambra d’uns quatre metres de fons, on s’hi podia emmagatzemar una gran quantitat de material.
Estarem a l’espera de la publicació d’aquest llibre i així poder-nos documentar i conèixer una mica més bé part de l’historia de les illes. Per part nostra, continuarem posant tota la informació a l’abast lliure de tots els amants de la “mardamunt”.

Bolitx, Bolitxe o Bolixe....oficialment "solta bonitolera"

L’Art anomenat Bolitx o Bolitxe, i també, d’una manera mes oficial, “Soltes Bonitoleres”, rep el seu nom de la derivació del mot Bol : “Acció que consistia a tirar la xarxa per pescar”. La gran quantitat de topònims a la nostra costa que inclouen el terme “Bol” dona fe de la importància de la pesca a l’hora d’anomenar els accidents geogràfics costaners.
Com quasi tot, la historia comença al sol. La foguera còsmica escalfa la terra, a l’hemisferi nord ens escalfa mes a l’estiu, i l’aigua mes calenta propicia l’aparició de larves, alevins, petits crustacis… Diríem que la sopa mediterrània es mes nutritiva a l’estiu, a l’hivern es mes aigualida… Hi ha moles de peixos, pandilles que neden d’una manera semblant a com volen els estols d’estornells, que aprimats per un hivern a dieta volen recuperar greix aprofitant l’abundància estival d’aliment, tot resseguint la costa. I com arreu, el peix gran es menja al petit, aquestes moles de sardines, anxoves etc, atreuen depredadors en forma de tonyines, bonítols, dofins... Aquest procés, que es repeteix cada any des de fa mil·lennis, òbviament ha estat observat pels intel·ligents humans, i d’aquesta observació han sorgit varis determinis: m’agradaria pescar molts bonítols per tenir menjar a l’hivern, hauria d’inventar un tipus d’art que em permeti pescar-los, i finalment quin lloc es el millor per calar l’art.
En el cas del bolitxe, el paper de la xarxa no es tan actiu com en el cas de l’Art Gros, que envolta i arrossega el peix, sinó que el pescador que cala el bolitx, se’n va desprès tranquil·lament a esmorzar, i si pot ser a la Cala Prona, millor. ¿ I perquè millor a Cala Prona ? Doncs perquè al tram de costa immediat a la cala, entre els llocs anomenats “La Corba” i “El Sorgidor” es a on es pesca mes bonítols de tota la mar d’Amunt. Els pescadors ho saben des de fa segles, i per això es un lloc molt cobejat. Tant es així que, per evitar problemes entre ells, ja tradicionalment existeix el costum de sortejar a quin pescador li toca pescar a cada cala del terme. El sorteig de cales mes antic del que hi ha document escrit data de l’any 1792, tot i que hem de pensar que es tracta d’un costum molt mes antic.. A l’acta, signada pel subdelegat de Marina a La Selva de Mar, es detalla el nom dels pescadors que poden pescar a cada una de les 7 cales sortejades, amb l’advertiment a qui no respectes el resultat de que seria multat amb 30 rals i la pèrdua del peix capturat. Encara avui dia es sortegen les cales, però qui no es agraciat amb l’adjudicació de Cala Prona, normalment ja no va a calar a la cala que li ha tocat, perquè sap que el resultat no serà atractiu.
El bolitxe que varem tenir ocasió de visitar el passat 22 de novembre gracies a la gentilesa dels pescadors de El Port de la Selva , els senyors Miquel Puignau, Francisco Nadal i Ramon Esparoner, consistia en una xarxa d’uns 250 metres de llargada i 25 metres d’alçada, col·locada de manera que el peix que ressegueix la costa a tota velocitat, com si fos una autopista litoral, es troba de sobte amb la xarxa als morros i , per esquivar-la , gira cap a mar obert, però allà es troba dins d’una espiral de la que ja no pot sortir. Periòdicament, el pescador va a inspeccionar la xarxa per veure quants bonítols, verdaders torpedes gracies a la seva musculatura i al seu disseny hidrodinàmic, s’han estampat contra la xarxa, i aniran a omplir primer la panxa de la barca, i mes endavant, altres panxes com les nostres. Tot i que el descens de captures es generalitzat a tot el sector de la pesca, encara aquest any, en el millor dels dies, amb l’Art del Bolitxe a Cala Prona es va pescar la respectable quantitat de 275 bonítols.
Conscients com som de que hem assistit en directe a una de les darreres representacions d’aquesta obra, que desprès de segles a la cartellera, es troba en el tràngol de desaparèixer substituïda per mes noves tecnologies, nomes podem desitjar que, per molt anys encara, tant per part dels pescadors com per part nostre, puguem repetir la cita del bolitxe a Cala Prona. El preu de l’entrada es baratíssim, nomes palejar poc mes d’una hora, tot travessant el Golfet. Tirat de preu.

• El cap de setmana es presenta mogut. Hores d’ara, diríem que pel diumenge es podrà fer alguna cosa.
  Si els sopars d’empresa, quines i altres actes socials nadalencs ens ho permeten, programem una sortida pel diumenge 20 de desembre per la mar d’avall (Roses-Norfeu) i, en cas de força major podem anar fins al Fluvià. Qui vulgui venir a respirar l’atmosfera hivernal que hi haurà.: Un bon abric i bona cara!

De Sant Feliu a Tossa 12/12/09.

Tots els partes meteorològics donen una entrada de vents del nord per aquest cap de setmana. Nosaltres portem unes quantes setmanes disfrutant d’una bonança de temps fora de lo normal, un estiuet de Sant Martí extraordinàriament llarg i volem aprofitar-ho fins el darrer minut, ens neguem que això s’acabi!. Volem seguir sortint a palejar, a sentir lliscar l’aigua per sota de la panxa del nostre caiac, a veure com una onada de mar de fons, ampla, suau, alta, massissa, ens ve de cara i aquest “objecte flotant” s’enfila per la seva paret i la supera d’una forma neta, elegant, sense sorpreses, sorprenent a l’inexpert palista com nosaltres per la seva noblesa i la seva bondat, i això és el que hem fet aquest cap de setmana.
A les 7 h. del matí ja estàvem dins del cotxe, amb els caiacs carregats i de camí cap a Sant Feliu de Guíxols. Si, marxem cap als límits del nostre Empordà, volem sortir del poble dels Ganxons i anar fins a les terres selvatanes. Pel camí, quan voregem el Montgrí i amb les primeres llums del dia, veiem els camps gebrats, realment l’arribada de l’onada de fred és un fet. Al sortir del cotxe, al Port Nàutic de Sant Feliu, un vent gèlid ens peta a la cara i ens desperta de la somnolència del llarg viatge. En Quim ens està esperant, ell ens farà de guia. El varem conèixer el dia de la travessa (nedant) del Cap Norfeu. Aquell dia ja varem veure que era una persona excepcional i avui hem tingut l’oportunitat de compartir tota una jornada de paleig junts, que ha corroborat les nostres expectatives sobre ell. Amb les condicions de meteo que hi havia i el nostre desconeixement de l’indret, d’arribar sols, crec que automàticament haguéssim girat cua i cap a casa. Per sort en Quim ens ha donat les explicacions sobre el que ens trobaríem i el que havíem de fer i dit i fet, en pocs minuts estàvem a l’aigua i sortint de la protecció de l’espigó del port per dirigir-nos cap a Tossa.
Una mar de fons de nord ens ha empès durant tot el trajecte d’anada a Tossa, nosaltres no l’hem aprofitat per córrer i arribar més d’hora al destí. L’objectiu ha estat de veure tots els detalls d’aquesta costa, malauradament, però, aquesta marejol no feia aconsellable l’aproximació a les roques o l’entrada a les coves que hi ha.
Xatracs bec llarg pescaven davant nostre, els corbs marins s’escalfaven sobre les roques dels penya-segats i un aligot ens ha sobrevolat fent un vol tèrmic matiner, al menys això semblava...
El primer tram i un cop passat l’extraordinària cinglera coronada per l’ermita de Sant Elm, és una zona formada per uns pendents que permeten la colonització de l’arbrat, primer de pins i més tard d’alzines. Malauradament també s’hi veuen una gran proliferació de pites i figueres de moro. Per aquest sector hi ha el suntuós xalet de baronessa Von-thissen. El fons marí està encatifat de grans blocs de roques que en alguns llocs volen treure el cap. El camí segueix desprès vorejat de penya-segats de més entitat, drets, d’aquella verticalitat vertiginosa, que vist des de sota els fa imponents. Les cales que van apareixen han estat aprofitades per fer-hi urbanitzacions, algunes d’elles de certa exclusivitat, Rosamar que està al límit entre els dos municipis, cala Salions, cala Giberola, etc.
Dues hores i mitja desprès de la nostra sortida érem al peu del castell de Tossa, les onades que hi havia, han fet que ens apliquéssim en la sortida de l’aigua si no volíem mullar-nos el cul.
Un cop acabat l’esmorzar (20’) ens ha entrat un vent de gregal, preludi de l’anunciada entrada de nord, ràpidament ens hem mobilitzat, fem l’obligat “riuet”, endrecem el material i amb qüestió de pocs minuts estem surtin de Tossa, amb un mar de fons, ara una mica més animat, de més alçada i amb un vent d’una certa intensitat...., els primers quilòmetres i degut a la proximitat dels penya-segats i els conseqüents rebots de les onades, feia preveure una tornada dura, però ha estat pesada, perquè hem trigat tres hores i quaranta minuts en fer els poc més de 12 quilòmetres de distància que hi ha entre les dues poblacions. La cirereta ha estat el darrer tram, moment en que un gregal una mica més fort ens feia arribar unes onades que eren més de maror que de marejol i ens han posat a prova a l’hora de girar el cap que dóna l’entrada al Port de Sant Feliu.
Al final, una sensació de satisfacció absoluta d’haver fet una jornada de paleig magnífica (25 km amb més de 6 hores!), acompanyats d’un nou company, en Quim, que de segur tornarem a fer més d’una sortida, el feeling és bo i és com hem dit al principi, un molt bon element, d’una rica conversa, que ens fa pensar i reflexionar en moltes coses: els reptes que ens podem plantejar, la capacitat i el límit del sofriment físic i mental, de la superació personal. Un mega-crak!

L'Art Gros del Port de la Selva

L’Art Gros, xarxa comunal d’enormes dimensions per a la seva època, tècnicament una almadrava, va assolir la categoria de mite, per finalment acabar el seu regnat, com veurem mes endavant, d’una manera un tant prosaica.
Els seus orígens es perden dins l’espessa boira de la historia no escrita. El que fou Alcalde de la Vila, Josep Mares i Bisbe, fructífer recopilador de dades històriques del seu poble, relata cap al 1850, que les persones de mes edat que va conèixer, parlaven de que quan eren petits, ja els seus avis els hi explicaven que l’Art Gros de sempre havia estat l’orgull dels selvatans. Sembla plausible la teoria de que la seva fabricació va ser obra del Monestir de Sant Pere de Rodes, que ja des de 1151 gaudia del dret,concedit pel comte d’Empúries Hug III , de tenir una barca de pesca a l’estany de Castelló, i de pescar sense pagar el delme a tot el mar del comtat. Nomes el Monestir podia tenir els mitjans i el dret d’escometre una obra d’aquesta envergadura. Pensem que es tractava d’una xarxa d’entre 350 i 400 metres de llargada, i un pes superior a les 7 tones, que forçosament necessitava de la col·laboració de tota la població per poder ser utilitzada. Els costos de la seva fabricació devien de ser enormes, però clar, la quantitat de tonyines que cada any passaven de llarg per la badia, i que amb aquest Art, podien ser capturades, feien rendible l’esforç. Per que ens fem una idea, l’any 1859 es varen capturar 250.000 quilos de tonyines, i l’any 1885, 52.000 quilos.
A l’estiu, quan la tonyina pujava costejant per tot el litoral mediterrani cap el Golf de Lleó, i tornava pel mateix camí desprès de desovar, els vigies instal·lats a l’atalaia de “La Carbonera” ja esperaven el seu pas. Tot just els enormes bancs, que devien fer bullir l’aigua costanera , eren a la vista, tot el poble es revolucionava. Tocaven les campanes de l’església i tothom deixava la seva activitat per acudir ràpidament a la platja de Port de Reig. Primer els pescadors amb els seus llaguts, disposaven les seves xarxes, molt mes petites que l’Art Gros, de manera que formessin una mena de laberint dins la badia, per entretenir el peix i donar temps a la resta de la població a estendre la enorme xarxa, feina dificultosa donades les seves dimensions. Tothom col·laborava en treure l’Art de dins de l’església, a on era guardada com si fons una relíquia o un objecte venerable, o potser perquè era l’únic lloc a on hi cabia, i , a força de braços, era transportat cap a la platja, a on els llaguts mes grossos estenien la xarxa per la badia, envoltant tota la teranyina de xarxes petites, tot formant un semicercle que tenia els seus dos extrems a la platja. Llavors es retiraven les xarxes petites i començava la festa, tothom a estirar dels extrems de l’Art, arrossegant cap a la platja les enormes tonyines, que, nervioses, frenètiques, lluitaven amb la seva poderosa musculatura contra la força de tot el poble estirant alhora. Nomes l’Art Gros podia resistir una lluita d’aquestes característiques. El final era el previst, les tonyines, ja vençudes, jeien a la platja, esperant la subhasta, el resultat de la qual era dividit en tres parts, una pels mariners dels llaguts, i les altres dues, es repartien entre tots els veïns del poble.
Desprès de segles d’aquest exemplar funcionament comunal, sembla que el mal estat de la xarxa va provocar que el seu us fos cada vegada mes espaiat en el temps, fins que finalment es va convertir en niu de rates al fons del pòsit dels pescadors. El cop de gràcia li va ser donat durant la guerra civil. Uns militars la varen trossejar i se la van endur en tres viatges de camió. Trist final per la xarxa que, màgicament, havia unit els esforços de tot un poble durant generacions, i que ara hauria de veure com el seu cànem i el seu plom es convertien en espardenyes pels milicians i en balles pels fusells.

• El llarg cap de setmana que han tingut alguns ha fet que el grup s’hagi dispersat. Els que hem estat al peu del canó, no hem fallat, s’han fet dues sortides de primera i es què estem disfrutan d’alló més amb el canvi climàtic....., (davant de la desgràcia d’aquest fet ambiental i veient la inoperància dels nostres governants, deixeu-nos fer aquesta llicencia literària i buscar-li l’aspecte positiu d’aquest fet tant trist). Estem tenint uns dies esplèndids, amb unes temperatures altes, i a l’aigua hi ha una llum, un mar i uns cels que et deixen embadalit, però sense deixar de palejar! Això no sé si ho hem d’agrair al canvi climàtic o què, però, el que si és cert, és que no es pot deixar perdre l’ocasió!

ARTS TRADICIONALS DE PESCA. TOT UN ART.

Nosaltres, enamorats de la mar d’Amunt, i que gaudim de la seva companyia palejant dins d’un caiac, volem expressar la nostra admiració per totes aquelles generacions de pescadors, que amb mitjans rudimentaris i amb molt esforç i enginy, s’han guanyat la vida ( i de vegades l’han perdut) traient de la mar els seus fruits. Pescar no es fàcil. Hi ha aus molt ben adaptades a la pesca, sigui fent picats temeraris sobre el peix que neda superficialment, com el xatrac, o bé, amb un busseig elegant i meritori com el del corb marí, algun rèptil també s’ha especialitzat en la pesca, i fins i tot algun parent mamífer ha decidit abandonar terra ferma i fer vida al mar com cetàcis, dofins i el nostre enyorat vellmarí (la extinta a la mar d’Amunt, foca monge). Però per nosaltres els humans, separats del peix pel mirall de la superfície del mar, no hem adaptat el nostre cos al mitjà aquàtic, com ho han fet els animal especialitzats en la pesca, sinó que amb astúcia i molts fracassos, hem fet el llarg camí que porta des de l’homínid que, amb el run-run de la gana a la panxa, intenta clavar-li un pal de punta esmolada a un peix, fins a les actuals xarxes quilomètriques arrossegades per barques propulsades per motors de milers de cavalls. El poder del nostre enorme cervell ho ha fet possible. El resultat actual és devastador, no nomès perilla la supervivència de moltes espècies marines, sinó també la de les espècies que han fet de la pesca el seu modus vivendi. Tot i així, no podem deixar de meravellar-nos davant dels arts tradicionals de pesca, testimonis d’una època que ja s’acaba. Com a humil homenatge a tantes generacions de pescadors, podríem fer una forçosament breu repassada a algunes de les seves creacions, dels arts que han ideat, i han anat millorant al llarg dels temps, alguns de especialment evocadors com “l’Art Gros”, “l’Encesa” , “el Bolitxe”…continuarà

Manel

Canvi de registre!

• Imatge de l’autor iniciant la inspiració del poema ara fa quatre mesos ;-)

Quan a la mar de d'alt l'aigua és calma,

el cel clar i el sol vol jaure,

davant la mirada imponent de la roca més primigènia

i amb el permís d'una lleu tramuntana,

els colors de l'espectacle no troben paraules.

La mar, a voltes protectora, a voltes engolidora,

avui ens permet d'endinsar-nos-hi i de lliscar-la,

just en eixos precisos i preciosos instants:

a l'opuscle i també a trenc d'alba.

A l'horitzó el sol ja s'amaga,

i al cel esclata una simfonia de colors inenarrables;

La mar, en un silenci serè, en la seva magnànim quietud,

flirteja amb els darrers rajos del sol

tot jugant a mudar les tonalitats de la seva blava pell;

La vella bella roca majestuosa i sàvia,

que des de temps remots tot ho ha vist, que tot ho sap,

contempla l'escena amb una mirada present i profunda,

al temps que ens regala mil figures esculpides en la seva escorça.

Nos, ínfims, absorts i encisats per tanta màgia,

restem en silenci en la joia de la pau més interior;

ningú no diu res, ningú no es mou, ningú no es mira;

i abraçats per la serenor de les nostres ments,

un càlid sentiment de plenitud ens uneix:

Quina bella terra la de l'Empordà!

Quin bell paratge el del Cap de Creus!

A vosaltres!

Romà

Sortida de "Capdequers a Joncols"

El mati prometia i no ens ha fallat, sabem que aquest bon temps no pot durar i volem disfrutar-lo fins l’últim instant. Tard o d’hora arribarà el temps hivernal i serà més difícil fer aquestes sortides, les eternes tramuntanades, la pluja, aquelles inclemències meteorològiques que de vegades sembla que hagin de coincidir amb cap de setmana. Mentre això no passi, mirarem de gaudir al màxim de la nostra afició.
Hem arribat a Sa Conca, quan feia un hora que el sol havia superat la línea de l’horitzó una capa de núvols alts filtrava la seva llum i ens oferia una veritable postal en el moment de la sortida, un “marc incomparable”!, Sa Conca, Sa Sabolla, el far de Calanans, que més es pot demanar....
El grup com la passada setmana: en Miquel i la Rosa, amb un valor sense mesura, això sí, avui més ben guarnits pel fred, amb el seu biplaça descobert, en Manel i la Júlia fidels a la sortida i amb moltes ganes de descobrir aquest tram de costa i, l’Ernest disposat a seguir coneixent el comportament del seu nou “exodus”.
Els penya-segats que hi ha en el trajecte direcció al Cap Norfeu, són imponents perquè imposen molt de respecte; un incident o naufragi aquí no et deixa cap escapatòria.
La seva estructura està formada per enormes capes superposades d’un gruix de metres, aquestes estructures d’estrats superposats es fragmenten i cauen sobre l’aigua formant uns cúmuls de lloses ciclòpies que fan impossible un desembarcament. En altres trams els estrats s’apilonen formant una paret vertical on cada capa sobresurt de forma desigual i angulosa, amb un aspecte que podríem definir d’agressiu, els replants que formen aquests estrats són aprofitats com a plataformes de descans pels gavians, gavines i corbs marins.
A mig camí hem vist l’entrada de la cova del Bou marí (vellmarí o foca monjo) i com la mar està tranquil·la ens hi hem pogut endinsar. Al fons hi ha una petita platgeta on les foques devien alletar els seus cadells. Arribarà el dia que les puguem tornar a veure?....., perquè això es faci realitat, cal que canviï molt el nostre comportament com a integrants d’aquest món que volem sotmetre al nostre antull.
Passat aquest llarg tram hem girat per entrar dins de la badia de Joncols, hem passat per davant de la cova del Pelegrí, en aquest sector els penya-segats tenen un aspecte caòtic, fruit de la multitud de pressions, replegaments i trencaments que han sofert, però no per això deixen de ser bells. Ens sorprenen unes taques de vegetació que avui presentava un aspecte molt ufanós, el seu color verd-blavós ens ajuda a identificar a la lleterassa, posteriorment hem vist que a la toponímia d’aquest indret fa referència a aqueta planta. Algun dia parlarem d’aquesta espècie usada en la pesca artesanal de la costa i també als aiguamolls per estabornir els peixos tal i com fan els indígenes del Amazones (referències que la gent gran ens han explicat verbalment).
L’esmorzar l’hem fet a cala Joncols, posteriorment hem sortit per recórrer el costat nord de la paret del cap Norfeu i hem entrat a la zona d’accés reservat per a caiacs. S’entra per una escletxa estreta que tan sols permet el pas d’un caiac, un cop ets a dins quedes fora de l’abast de les mirades de la gent, de les onades de les motores i tens la sensació d’estar en un lloc “exclusiu”. Mentre hi havia la visita de l’amagatall, he aprofitat per arribar-me fins al Gat i poder veure com els corbs marins ja fan guàrdia en els nius. D’aquí poc s’ha d’iniciar la cria d’aquesta espècie, que és una de les més primerenques de l’ornitofauna catalana.
La tornada ha estat molt ràpida, un lleuger garbí amb unes onadetes, ens han empès i fet arribar molt aviat a “Capdequers” i així hem acabat la sortida més aviat del que tots volíem.

Sabies que...tenim un tresor a la mar damunt

Qualsevol navegant que hagi costejat una mica de “món”, quan navegui per la mar damunt de seguida es sorprèn per les peculiars formes, relleus, textures i colors d’aquests roquissars, de fet no s’assemblen a res abans vist. Ens trobem davant d’uns afloraments rocallosos únics!!!
El seu origen data de 400 milions d’anys enrere, del paleozoic (abans de l’aparició dels dinosaures), un període de temps inimaginable; de fet són les roques mes antigues de Catalunya.
Es van generar per dos fenòmens completament diferents, una major part és d’origen sedimentari i l’altre igni. En l’origen de la terra hi havia un “supermegacontinent” anomenat Pannotia (600 M.A.) ja desaparegut i que va donar lloc a un segon supermegacontinent conegut com a Pangea, format per materials aportats per l’erosió del primer, d’aquí que part de les roques tinguin un origen sedimentari, que és l’acumulació de capes dels materials provinents del primer continent. Aquests materials acumulats varen forma una gran carena anomenada “herciniana”. La costa del mar damunt té unes roques que formaven part de la part profunda d’aquesta antiga carena. Són les seves “arrels”, aquests materials han estat sotmesos al llarg dels mil·lennis a brutals pressions, plegaments, fregaments, cisalles, estiraments i totes aquests fets han quedat gravats en la forma de les roques i en la seva composició, la qual ha variat per les metamorfosis que han acompanyat a aquests fenòmens. Els ulls del experts geòlegs podem interpretar tot aquest seguit de fenòmens escrits al terra del Cap de Creus. Un altre dels fenòmens únics que varen passar va ser l’obertura d’escletxes per on els materials d’origen magmàtic (roques ígnies) es van escolar i al refredar-se van donar lloc a uns nous materials. Aquestes són les roques que podem veure com a grans betes blanques anomenades tècnicament “pegmatites”. Aquests materials més que fondre’s, tenien unes condicions de temperatura i pressió que els va transformar en molt dúctils. Actualment veiem com aquestes betes blanques tallen els materials més antics i d’una coloració més fosca, com són els esquistos, pissarres, gneis, etc. La mar damunt es l’únic lloc del món on existeixen afloraments de pegmatites.
Finalment aquestes roques han aflorat després de milions d’anys i les podem observar, però això no s’acaba aquí, una vegada han sortit a la superfície , sobre elles hi han actuat els meteors atmosfèrics, l’aigua, el vent, la sal i el temps.Com a resultat tenim una erosió absolutament espectacular de la superfície d’aquestes roques, que ha donat unes formes capaces de deixar-nos absolutament embadalits.
Si som capaços d’admirar la bellesa d’una pedra tallada per la mà de l’home com és un diamant i pagar-ne una barbaritat de diners, haurem de tenir la capacitat i la sensibilitat d’admirar la bellesa de les roques del cap de Creus que han estat modelades, per les tramuntanades, i l’aigua de la mediterrània durant segles per donar aquest paisatge únic.
També hauríem de poder passejar per aquesta costa i saber interpretar tots aquests fenòmens geològics que s’han anat produint durant milions d’anys, a unes profunditats respectables i que ara son a l’abast dels nostres ulls. Es per això que queda pendent una sortida per poder interpretar aquest paisatge geològic.

• Dissabte farem sortida. Probablement un recorregut entre "Capdequers i Norfeu".

El Bolitxe

El dia prometia i no ens ha decebut. A les 8 del mati d’un diumenge hi havia a l’aigua de la badia de Port de la Selva, 5 caiacs i 6 entusiastes palistes amb moltes ganes d’amarar-se de la “mar damunt” i es que un d’ells era doble i descobert i, tot i estar a la segona quinzena de novembre, no havia de ser un fre la temperatura per poder disfrutar d’un dia meravellós des de tots els punts de vista. El mar en un molt bon estat, ens ha gronxat suaument durant tota la travessa, la mar de fons era notable en alguns trams i tan sols els estómacs sensibles han tingut un pessigolleig lleuger. Els mascarells pescaven a una milla davant de la Tamariua fent uns espectaculars picats i penetrant la superfície del mar com una sageta en caiguda vertical; fins i tot un exemplar adult ens ha sobrevolat a una vintena de metres. A l’alçada de Cap Gros unes gotes d’aigua semblava que volien donar-li un toc de frescor a una matinada excessivament calorosa per ser de mitjans de tardor. Acabant de travessar el Golfet, veiem com la barca (la Xispa) del senyor Miquel Puignau acabava de fer una revisió del “bolitxe” i es dirigia cap al refugi de la Prona per esmorzar, nosaltres accelerem el pas per poder arribar a hora de fer una bona feina. Per sort, se m’ha girat feina i el curri que estic arrossegant sembla que ha donat resultat i un magnífic exemplar d’oblada s’hi ha quedat enganxada, el retard que m’ocasionarà està totalment excusat.
En arribar a la cala Prona hi ha més moviment de l’esperat per ser un tercer diumenge del mes de novembre. Del refugi hi surten 4 excursionistes de Terrassa que hi han passat la nit, se’n van cap a Cap de Creus on hi tenen el cotxe. El grup d’en Miquel Puignau (En Miquel i els dos “nois” i socis: tres autèntics llops de mar), ja han anat a fer un bon feix de romaní sec per poder coure unes magnífiques costelles de xai, que alleugeriran l’espera de la jornada de treball dominical. Bona manera de santificar-lo! No?
Tots ens hem disposat a esmorzar, gana no en faltava i desprès dels naturals i sentits intercanvis de productes (beure i menjar) que són la mostra de la bona voluntat de compartir un mateix sentiment, el senyor Miquel no s’ha fet pregar i de forma immediata ha desplegat totes les seves dots d’excel·lent orador per explicar-nos amb tota mena de detalls el treball dels pescadors de la mar d’amunt, de les seves costums, dels secrets d’aquest espai i s’ha fet evident la capacitat que té, primer, d’haver assimilat al llarg de tota la seva vida un coneixement oral únic, transmès de pares a fills, i que estar en perill d’extingir-se. Segon, sabedor del valor d’aquest llegat, de tenir unes ganes enormes de voler compartir i transmetre aquest coneixement als altres i en tercer lloc de traspuar un amor i una sensibilitat úniques, que tant sols les grans persones són capaces de tenir, fent-ho des de la senzillesa i la bona voluntat de la persona que s’estima el seu ofici, la seva terra i la seva mar.
Tan sols els hi queda un dia de parar l’art de bolixe a la Prona per la pesca del bonítol, haurà passat una temporada en que alguns dies han estat veritablement molt productius, treient centenars d’exemplars, alguns d’ells encara vius i d’altres no tant. On les hores d’espera s’han anat desgranant els records d’un vida farcida d’experiències i d’un coneixement, d’una cultura que està en perill d’extinció, que ara és patrimoni d’uns pocs i que s’està extingint davant de la passivitat d’una societat més preocupada de collonades que ens han de dur a la degradació més absoluta com a col·lectiu social que som.
Esperem que serveixin aquestes quatre ratlles per poder honorar a aquests lluitadors per la supervivència en un medi tan inhòspit com és la mar damunt i amb l’esperança que arribi el dia que sapiguem valorar, el treball i tot el coneixement d’aquests homes i els seus oficis, que la velocitat de l’evolució de la nostra societat esta fent desaparèixer.
Desprès d’unes tres hores de la classe magistral que hem rebut, ens hem anat tots plegats a revisar l’art amb l’esperança de que el dia hagi estat fructífer des del punt de vista de la pesca, que en definitiva aquest era l’objectiu primer del dia. La pesquera ha estat bona 40 bonítols, 2 albacores i 2 palometes grans!!!
Posteriorment hem marxat tot palejant i travessant les magnífiques aigües del Golfet envoltats pel retruny de les històries que hem sentit i una mica amb l’enyor de no haver pogut viure directament unes experiències de vida intenses, interessants i emocionants.
Com a cirereta de la jornada, a l’entrada de la badia de Port de la Selva, com si es tractés d’un acomodador d’un bell amfiteatre, ens hem trobat un magnífic exemplar de gavot que ens ha donat el comiat a una matinal inoblidable.

• Aquest matí l’Ernest ha estrenat el seu flamant exodus i ja tenim un nou palista per recórrer aquestes aigües.
• La Rosa i en Miquel s’han infectat del virus del caiac i va de poc que caiguin en aquest parany per poder compartir jornades de rem per la mar damunt.
• Corbs marins, mascarells, xatracs bec llargs, gabots, gavines i gavians estan hiperactius i es deixen veure molt fàcilment aquests dies de bonança per la mar damunt.
  

Sortida pel diumenge 22 de novembre

Aquest diumenge finalment hi haurà una sortida especial, “si el temps acompanya…., es clar!. Sembla ser que la cosa pot estar tranquil·la i “ella” no ha de ser-hi present......psssssiiiiiiii no ho diguem gaire fort!!!!
Es tracta d’anar fins la cala Prona i veure com es para l’art per pescar els bonítols (soltes bonitoleres). Aquesta activitat la farem amb el senyor Miquel Puignau, pescador de Port de la Selva i esperem poder conèixer una mica d’aquest ofici. Descobrirem les dificultats de ser pescador a la “mar d’amunt”, cosa gens fàcil per les condicions tan dures d’aquest medi. Hi ha una dita que diu que a la mar d’amunt (Cadaquès) “hi ha 10 mesos de tramuntana i dos de mal temps”.
Aquest tipus de sortides respon a les ganes d’aprofundir en el coneixement del lloc on vivim i palegem, ara n’estem enamorats, però amb el coneixement el podrem arribar a estimar. Dit així sembla una cursilada, peroooo....., ja podem parlar del respecte al medi ambient, que si no l’acompanyem del coneixement, serà simplement una qüestió d’esnobisme, i punt.
Sabeu que diuen els pescadors referint-se a la mar d’amunt.: “Tombant Falconera nomès i van pobres i bojos”
“...a partir de Falconera és una mal país”
“lloc de rom i rac la xarxa aguanta i es trenca”
“pel gener i febrer la xarxa al galliner”
“el temps i el coneixement del temps és molt important per anar a pescar”
Això sí, nosaltres..., il·lusos de nosaltres!, hi esperem bogar TOT L’ANY!!!!

Sabies que.....el mascarell, turista d'hivern

El mascarell (Sula bassana) es una au marina que passa l’hivern amb nosaltres, per tant es migrant, cria lluny de casa nostra, en algunes grans illes de l’Atlàntic, podem veure els primers exemplars el mes de setembre i els darrers al maig, però serà a l’hivern quan en podrem gaudir de la seva presencia. En migració se n’han arribat a comptabilitzar en un sol dia 902 exemplars (cens d’hivern de primers de novembre de 2007 PNCC). Aquest dissabte 7 de novembre se’n varen veure 224 exemplars a la punta de Cap de Creus. Sol pescar mar endins a límit de la plataforma continental aunes 5 milles de la costa, però a la punta del Cap de Creus sol ser força comú, de fet nosaltres l’altre dia varem veure un exemplar jove de l’any, amb la coloració mes fosca, entrant a la cala Tamariua de Port de la Selva. També podem veure’l seguint els vaixells de pesca quan tornen a port i llencen la morralla per la borda i es barreja amb els gavians, gavines i baldrigues.
Sol ser víctima dels palangres on hi pot quedar enganxat i morir, també pels vessaments d’hidrocarburs al mar.
Un dels grans espectacles que podem observar aquests dies per les aigües del Cap de Creus, es veure com fa els picats i es submergeix per pescar.

Incendi d’un vaixell de pesca a Cap de Creus.

Aquest mati s’ha estat a punt de viure una tragèdia humana i ambiental al Cap de Creus. Un vaixell anomenat “Nou esquitx” pertanyent a la flota pesquera de Roses s’ha incendiat i posteriorment enfonsat. Esperem que l’assegurança es faci càrrec de les pèrdues materials i que aviat puguin tornar a treballar els pescadors, també desitgem que no s’hagin de lamentar impactes ambientals per possibles vessaments dels hidrocarburs del vaixell, de fet durant una bona estona el fum que desprenia el vaixell, de color negre com es veu a la foto, i les flames feien pensar que s’estava cremant el motor i el combustible.

La pesca artesanal ja té data d'extinció!!!

La pesca artesanal al Cap de Creus té data d’extinció. Si segueix evolucionant com ara, d’aquí tres dècades hauran desaparegut tots els pescadors que atresoren un coneixement adquirit amb la pràctica de la pesca al llarg dels segles i, que s’ha transmès de pares a fills. Aquesta era la conclusió final de la xerrada feta per l’antropòloga social Sílvia Gómez i, que va ser organitzada pel Parc Natural del Cap de Creus. També varem poder escoltar a un dels darrers pescadors, en Miquel Puignau com ens explicava d’una forma contundent, amb un allau d’exemples, de com era la pesca fa uns anys, quines eren les arts, com eren fetes, la seva durada, les quantitats i varietats de captures, les condicions del treball, l’aprofitament dels fets extraordinaris com els temporals de llevant o de l’arribada dels dofins darrera de les sèpies, per recollir-ne les sobres, ja sigui peixos abocats a la platja o, “paperines” desaprofitades per aquests populars mamífers marins. De com s’adquiria el coneixement dels bons llocs per parar l’art, mitjançant l’experiència del treball diari, de totes les senyes per la seva localització, de tantes i tantes coses que ara senzillament es perdran per una simple evolució natural i induïda per unes circumstàncies que ara hi ha, com ara la globalització, el mercat, el turisme, etc. Vist i sentit això, i després d’assistir a unes xerrades on hi havia 5 persones i cinc tècnics del parc natural, vist el poc interès que ens suscita a tots nosaltres, i que podem estar més interessats en saber la vida que hi ha a milers de quilòmetres i no veure el que passa dins de casa nostra, ens venen al cap moltes preguntes i fins i tot una mica de ràbia i ganes de fer alguna cosa per poder-ho canviar. No?

• Aquest cap de setmana hi hagut entrada d’algunes espècies d’aus marines que ens acompanyaran durant l’hivern. Es tracta d’ocells que fan llargs viatges per venir a trobar la bonança climatològica del nostre hivern mediterrani, això donarà peu a que en propers “post” anem explicant qui són aquests turistes que es mouen de diferent manera que el turisme a que estem acostumats.


• La sortida a la Prona per veure l'art anomenat "soltes bonitoleres" la farem d'aqui quinze dies. Es va fer una sortida pel riu i les fotos estan a l'album lateral.

• Déntol pescat al Cap de Creus aquest cap de setmana desconeixem el nom del pescador. Fotografia cedida per en Ponç Feliu.
  

Cultura i sport no estan renyits

Dissabte dia 7 a les 17:30 i a la sala de ball del Port de la Selva tenim l’oportunitat d’assistir a dues xerrades. La primera la farà La Sílvia Gomez, antropòloga social de la Universitat de Bcn el títol “Aspectes socioculturals de la pesca artesanal al Cap de Creus” i la segona va a càrrec d’en Miquel Puignau, pescador artesanal i armador de Port de la Selva el títol “ La pesca artesanal: com era ahir, com es avui”.
Si les condicions de la “Mar d’Amunt” ho permeten, el diumenge farem una palejada fins la cala Prona i, serem testimonis de com es fa la pesca amb l’art per la captura de bonítols. Tradicionalment es sorteja aquest cobdiciat punt dels farallons de la Prona on es poden fer captures de centenars d’aquest peix blau. En aquesta sortida veurem com treballa en Miquel Puignau que aquell dia li toca parar l’art.

Anticiclons temps de calmes, boires, inversions tèrmiques i alguns animalons.

Hem passat una setmana d’anticicló i això ens ha significat un mar encalmat, temps més propi de l’estiu o de ple hivern (“minves de gener”). Bons dies per poder palejar amb tranquil·litat. Escoltar la pala enfonsar-se dins de l’aigua i el seu degoteig quan surt, un veritable plaer per als sentits. El mar un mirall, la línea que el separa del cel es fon i desapareix l’horitzó. L’únic que ens pot amoïnar és la presència de la boira, per tant caldrà que fem ús del sentit comú i, no arriscar-nos a navegar en mar obert, allunyats de la costa amb el risc de perdre’ns, sempre haurem de tenir la línea de costa a la vista, més ben dit molt propera a nosaltres.
Si vivim a la plana i per saber com estan les condicions a la mar d’amunt, podrem accedir a les webcams i estacions de meteo dels clubs nàutics de Llançà i El Port de la Selva . Sabrem s’hi ha presència de boira, vent, etc.

Als esculls situats entre les poblacions de Llançà i Port de la Selva podrem veure al xatrac bec llarg (Sterna sandvicensis) descansar o pescar peixet petit sobre les aigües encalmades. El podem veure durant bona part de l’any, però a l’hivern hi ha molts més exemplars.
Aquesta espècie que de vegades es barreja amb les gavines rialleres, és un ocell marí, té el bec negre amb la punta groga, plomatge blanc o gris (els joves), amb un capell negre, de potes curtes i cua forcada.
Cria al Delta de l’Ebre, és de costums gregàries i quan vola fa un crit molt peculiar, es llança a la superfície de l’aigua per cabussar-se i caçar els peixets.
Hem vist el primer exemplar (jove) de mascarell !!!

Sortida per al diumenge dia 1 de novembre

Aquest proper cap de setmana tenim bona previsió de temps. Aprofitarem per sortir per la mar d'amunt el diumenge (a les 8 h a l'aigua).
Aquests són bons dies per veure saltar les tonyines!!. Se n'han vist molt a prop de la costa. També hi ha un pas important de l'àliga calçada, és un migrant tardoral tardà. Dissabte en vàrem veure un parell d'exemplars a Garbet. Qui vulgui disfrutar d'aquests regals que es mulli el cul!

Aquesta imatge és d'un exemplar adult d'àliga calçada, es caracteritza pel seu color blanc i té les plumes de la vora de les ales fosques. És una mica més petita que un aligot.

I Travessa al Cap Norfeu

Aquest diumenge s’ha celebrat la “I Travessa de Norfeu”. Els 35 participants han fet uns 6 km, des de la cala Jòncols fins a cala Montjoi. Això de les travesses comença a ser molt habitual entre els nedadors, al pas que van no ens estranyarà gens que molt aviat es faci ‘’la Port de la Selva a Port Lligat’’, temps al temps !!! Aquesta gent són uns craks!
Una tramuntaneta f2-3 ens ha acompanyat a la sortida i ha deixat una mar molt planera; la tirada de Jòncols fins al Gat s’ha fet sense cap problema, tothom ha disfrutat de valent i a la punta de Norfeu hi havia un avituallament (2,5 km). Tot seguit quedava la tirada més llarga, en el primer tram (d’un quilòmetre aproximadament), estaven protegits de la tramuntana, aquesta part hi havia una sopa de meduses que ha molestat a més d’un, al menys s’ha sentit algun que altre renec. Desprès els hi ha tocat un altre patiment, el darrer tram, d’una mica més de 2 km, la tramuntana s’ha animat i ha fet que aquesta última tirada fos realment força més dura i, qui més qui menys, han degut beure una mica d’aigua, ja que el vent aixecava unes onades empipadores.
Cinc palistes els hem acompanyat, no ens han donat gens de feina, això ens ha permès capturar algunes imatges que podeu veure a la barra lateral.
Ha estat un plaer acompanyar-los i s’ha assolit el repte!

Dia del Club Pagaia 2009

Aquest cap de setmana s’ha celebrat el dia del club Pagaia. Tot i la presencia de la Tramuntana, aquesta no ha pogut tirar enrere l’entusiasme de les pagaies i pagaios i, el dissabte al mati s’han realitzat uns tallers de paleig, segons les modalitats de pala europea i la groenlandesa. Per la tarda s’ha fet uns tallers d’esquimotatges de diferents nivells i de rescat. Per posar fi a les activitats a l’aigua en Marc i en Manolo Pastoriza han fet una exhibició d’esquimotatges...., senzillament espectacular. Al vespre tenien preparades tres xerrades, una sobre la costa gallega (Capelada), una expedició a Grenlàndia i en Javier Knorr ens ha parlat d’una nau de transport Inuit anomenada “umiac”
Ha valgut molt la pena de passar el dia amb ells i aprofitar tots els tallers, la llàstima ha estat que s’ha fet curt i que caldrà esperar un any per tornar a poder tenir una oportunitat com aquesta, o fer-se del club, es clar!...., crec que optarem per aquesta darrera opció i ens haurem de fer socis.
Els integrants del club Pagaia son uns entusiastes del caiac, que a mes, estant disposats a compartir i transmetre els seus coneixements i experiències, i això, en aquestes dies que corren no te preu.
Estem molt agraïts per haver-nos donat aquesta oportunitat!!!
Video a sota d'aquesta plana!!!

L'Empordanet II

El dissabte s’ha despertat amb un cel amenaçador, tots els matisos del gris hi han estat exposats. Hi ha hagut uns núvols foscos, densos, que en alguns moments s’han trencat i han deixat entrar una mica de llum donant al mar una coloració encisadora. A primera hora és planer i al sortir cap a fora, hem notat una mar de fons suau, noble, maternal.
Ha estat un dia per gaudir de les llums reflectides a la superfície de l’aigua! Nosaltres hem anat amb la intenció de veure els penya-segats, les cales, les agulles, les coves, els freus, els túnels naturals, les construccions antigues de barraques de pescadors, però, el passeig realment s’ha fet bonic, al mirar cap a fora, on una espectacular simfonia de tota la gama del gris tenyia l’aigua i el cel. Aquesta mateixa llum filtrada pels núvols ha apagat els color dels penya-segats que s’han fet imperceptibles.
Sortint de Tamariu ens hem encarat cap a al sud, direcció la Musclera, cala Pedrosa i cala Gens, el dia promet, la temperatura és molt agradable, es veuen tempestes mar endins, el paleig és suau i decidit, com sempre i sense dir-nos res, ens hem acostat i hem resseguit el perfil costaner. És clar que promet el dia! Al passar per el Cap de Sant Sebastià sentim un xiulet molt peculiar, poc comú, que ja coneixem molt bé, es tracta de la veu del falcó peregrí!!! Un exemplar passa sobrevolant els nostres caiacs com una exhalació, la seva presència es fugaç, com sempre..., es fa difícil d’identificar pel contrallum potent que tenim, sortosament però, no és el primer cop que el veiem i la seva identificació no ens fa dubtar, té una silueta i un batec d’ales únic. Ràpidament s’esmuny del nostre camp de visió i desapareix... Quina llàstima!!
Girem el Cap i entrem a la badia de Llafranc pel nord i, la visió de l’espigó del port nàutic ens tira enrere per la seva poca gràcia i continuem el periple cap a Calella. Al arribar ens acostem al poble per prendre algunes imatges des de la nostra posició privilegiada, en aquells moments s’estan preparant un grup de nedadors per fer una travessa (deu ser la festa major!?), fem algunes fotografies.

Tot i anar resseguint escrupolosament la silueta de la costa, el nostre ritme de paleig és bo i avancem a una mitjana de 5,5 km/h, aquests gatgets (GPS) són una meravella, ja s’han acabat les discussions de si anàvem massa ràpid o si anàvem poc a poc, de quina distància s’ha recorregut o, quin ha estat el lloc on hem parat a esmorzar, ara tot queda escrupolosament enregistrat i, ja no hi ha discussió que valgui. De què parlarem?
Hem sortit direcció sud i ràpidament ja et trobes davant mateix de Cap Roig, no ens hem d’oblidar però, de gaudir de la Punta de Canadell i Port bo on cada estiu es fa la cantada d’havaneres, ni de la Foradada de Calella o de la idíl·lica platja del Golfet. Els jardins de Cap Roig està considerat un dels espais més exclusius de la costa del mediterrània occidental. Allí hi van viure una parella formada per un coronel rus anomenat Nicolás Woevosky i l’aristòcrata anglesa Dorothy Webster durant un dilatat període de mig segle, actualment els seus cossos i el dels seus dos gossos descansen a la mateixa punta del cap. Nosaltres passarem per sota el Cap Roig i, al enlairar la vista i evocar aquesta història d’altra època, hem topat amb la majestuosa silueta de l’àliga marcenca, estava fent cercles i aprofitava els corrents ascendents d’aire calent, per guanyar alçada i així poder continuar el seu viatge cap a les terres d’hivernada, un llunyà destí que es troba al continent Africà!!!
Fa un hora i mitja que palegem i la gana ens “apreta”, serà bo de buscar un lloc per esmorzar, i quin millor lloc per fer-ho que la Cala del Crit, símbol de la resistència contra el poder de les constructores immobiliàries que han fagocitat gran part del territori costaner. El seu nom bé d’un intent de rapte per part d’uns pirates magrebins, que al emportar-se una donzella de la contrada, aquesta va fer un crit esgarrifós que els va foragitar.
Emprenem el periple i ara farem un recorregut per una zona d’esculls i illes anomenats Cap de Planes i Rocabona, molt a prop tenim les illes Formigues, amb el seu minúscul far que adverteix de la seva presència als navegants. En aquest punt l’any 1285 va lliurar-se una ferotge batalla naval entre les flotes de Catalunya, aquesta comandada per en Roger de Llúria i la flota de l’armada francesa que en va resulta derrotada, què lluny (725 anys!!!) que queden aquests gloriosos temps en que Catalunya era un país respectat a tota la Mediterrània!!!
Passat aquest punt travessem un tram de costa amb unes platges molt freqüentades de sorra i amb línies d’esculls intercalats, el quals, poden posar en perill les nostres petites naus si no estem atents, al final d’aquest tram trobem La Foradada de Castell, amb un arc de roca natural magnífic, per sobre del indret hi ha les restes d’un poblat ibèric que data de segle VI a.c.
Acabem el viatge entrant a la platja de Castell i gaudint de la línea de costa, d’aquest horitzó o “skyline” lliure d’edificacions, darrera platja verge que queda i, que honora el record del que havia estat aquesta Costa Brava que ens han volgut esbravar.

La costa de l'Empordanet

Les previsions de la meteo s’han complert parcialment i ha bufat una mica de Tramuntaneta…., això ens ha fet trair a la nostra zona de paleig i, ens hem anat a veure la costa del Baix Empordà.
Com sempre, la sortida ha estat a primera hora. Ho fem així per molts motius: millor llum per gaudir del paisatge, mar mes tranqui-la (les tornades ja son prou mogudetes), poc transit i, el poc que hi ha es respectuós i no et trepitgen!!!
Algun dia haurem de parlar de la classificació dels trams de costa segons el respecte que tenen els navegants per les altre embarcacions i, fer una mena de categories per la perillositat que comporten, cosa que segons l’estudi que estem fent , les primeres dades que disposem, la perillositat és inversament proporcional al nivell cultural dels navegants i directament al nivell econòmic..., però..., això són figues d’un altre paner!

Hem sortit de la cala Sa Riera (Begur) que està encarada a nord, les Medes centren l’horitzó.

Quedava una mica de mar de fons de nord que ens ha gronxat suaument durant tota la travessa, la sortida ha estat extremadament plàcida. Inicialment es travessa la reserva marina de “Ses Negres”, malauradament des de la superfície no podem apreciar les riqueses biològiques que amaguen aquestes aigües. Els penya-segats d’aquesta zona estan esmicolats, ja que antigament hi havia hagut una pedrera. Al final d’aquest tram s’arriba al Cap Sa Sal, on es descobreix aquest monstre de formigó que ara és un bloc d’apartaments pels “amants” de la Costa Brava, dona la impressió de l’arquitectura de l’estil soviètic, no?
(Foto:La petitesa del caiaquista davant del penya-segat esclafat pel bloc de formigó.)

Amb quatre palades ens posem davant d’Aiguafreda i donem un cop d’ull a Sa Tuna, sense desembarcar, travessem la punta des Plom que actua de protecció natural de les garbinades, enfilem un tram preciós amb grans esllavissades coronades de taques de pinedes ben dretes, aquest tram feréstec ens porta a un dels penya-segats que desconeixíem i que ens ha sorprès molt gratament, és “Es Degotòs”. Aquesta sensacional paret , d’una potencia de més de 100 m, està modelada per l’aigua que forma unes estalactites enormes, que junt amb els colors de les molses que hi creixen i els colors de la roca el fan un lloc encisador.

Si des de la base del espadat mirem cap enlaire i amb l’ajuda del la mar de fons difícilment podrem aguantar l’observació sense que ens vinguin cap ròdols.

Tot i això, hem de remarcar que l’agressivitat i la cobdícia d’alguns desalmats han destrossat part d’aquests paisatges únics. Ens atreviríem adossar un edifici d’apartaments turístics amb el pòrtic de l’església catedralícia de Castelló d’Empùries?
Passat el cap de Begur el nostre itinerari i la costa catalana fa una inflexió amb direcció SW, aquest tram no esta coronat per cap urbanització, tan sols queden els esquelets d’alguna d’il·legal. Aquesta bonica tirada ens portarà fins la platja Fonda i Aiguablava..., que passem de llarg. Tenim neguit per poder arribar a la cova d’en Gispert, límit entre els municipis de Begur i Palafrugell.

Lloc mític de peregrinació per veure sortir el sol i així, poder observar com els raig solars penetrem fins la llosa que hi ha al final de la cova i es reflecteixen en el sostre, per sort l’estiu ha passat i som els únics visitants de la cova. Ha estat impressionant sentir com la mar de fons penetrava al llarg dels més de cent metres del passadís i, rebotia al fons, fent retrunyir tot l’aire humit i dens del seu interior, una experiència que s’ha de sentir.
Sortint de la cova ens hem endinsat en un dels trams més famosos d’aquesta costa, de fet és la imatge icona, postal única de la Costa Brava, fins que els de la Diputació de Girona van creuer amb les platges d’Austràlia ;-). Hi ha moments que et sents dins d’un quadre d’aquelles marines que adornaven els apartaments dels anys 70.

Nosaltres hem trobat un racó, que ha resultat ser el primer bungalow (paraules d’en Josep Pla) construït l’any 1935, lloc on hem esmorzat i hem agafat les forces per continuar el nostre viatge de tornada, tot traient el cap a la platja de Tamariu, que estava plena de gent prenen el sol, i això que estem a l’octubre.

Presentació

Aquest espai s'ha creat com a lloc de trobada per un grup d'amics que ens estem iniciant en la pràctica del caiac.

El nostre lloc de sortides és el Cap de Creus i concretament la "mar d'amunt", el nivell que tenim es de principiants, però amb molta trempera !

Volem utilitzar aquest espai per programar les nostres sortides i descriure les experiències que anem acumulant, volem compartir amb qui vulgui aprofitar-ho, sempre des del respecte que ens mereix aquest la mar.

També volem divulgar, des del nostre escàs coneixement, aspectes socioambientals d'aquest entorn que és el Cap de Creus i així poder-nos anar enrriquin.

Si vols conectar amb nosaltres, per acompanyar-nos, fes-ho deixant un comentàri i el teu contacte (correu-e)