Els limits de l'absurd

Detall de cala Serena plena de plàstics.

L’ incredulitat davant la noticia deixa pas ràpidament a l’indignació. Resulta que el Departament de Medi Ambient de la Generalitat ha multat amb 3000 Euros a l’Ajuntament de El Port de la Selva per netejar les platges del seu terme incloses dins del Parc Natural del Cap de Creus. L’Ajuntament, com fa cada any abans de la temporada turística, va enviar a la Brigada Municipal a netejar les cales del Cap de Creus, que queden molt plenes de brutícia dipositada pels temporals d’hivern, la qual cosa afecta negativament a l’ imatge que es pretén oferir al visitant. Doncs bé, el Departament de Medi Ambient sanciona a l’Ajuntament perquè les platges del Cap de Creus no son competència seva, ho son del Parc. Res no importa que la costa resti bruta perquè el Parc no la neteja, es mes important deixar clar de qui es la competència.
Qualsevol persona equilibrada pensaria que errors com aquest es poden produir, però que desprès algú se’n adona de la bestiesa i rectifica, però no, el recurs formulat per l’Ajuntament ha estat denegat, ja que la sanció, segons el Departament, s’ajusta a dret.
Les regulacions son un invent dels humans per facilitar la convivència . Unes normes consensuades i ben aplicades eviten mals majors. Els interessos personals sovint provoquen conflictes, que en un estadi inicial de la civilització poden ser simples, del tipus ramader que vol que la seva vaca pasturi i pagès vol que no ho faci al seu hort, o be, senyor neteja casa seu i llença la merda per la finestra i senyor que passa pel carrer no vol que li caigui a sobre. A mesura que les civilitzacions es fan complexes, les normatives també ho fan, nomes cal pensar en les regulacions del tràfic aeri, o dels mercats financers per posar exemples actuals. Però el que no hem de perdre mai de vista es la finalitat facilitadora de la convivència de les regulacions. L’absurd de la sanció que motiva l’article ens indica que ja hem traspassat la ratlla vermella, hem perdut l’objectivitat i l’arbre no ens deixa veure el bosc. Hi ha tal quantitat d’administracions i organismes amb competències solapades, Parc, Ajuntament, Departament de Medi Ambient, Dirección General de Costas, Guardia Civil del Mar,…que sovint el resultat es la inacció.El Parc hauria de treure la merda, no ho fa, però en canvi posa rètols estèticament ofensius a cales que sense retolar serien encara mes paradisíaques. La pesca furtiva es regulada, però la regulació no es fa acomplir. Qui demana permisos de pesca als francesos que ens visiten buscant l’anarquia que no troben al seu país ?

Vista general de cala Serena...els plàstics no es veuen.

A on si queda clar que la llei s’acompleix es al mar, aquí si. Parlem evidentment de la llei de la selva, a mes cavalls, mes preferència de pas, es la llei del mes potent. Com en el cas dels peixos, la barca grossa es menja a la petita. Em trec el barret davant el poder premonitori dels medievals habitants de la mar d’Amunt que varen batejar l’ indret com a Selva de Mar. Com podien saber que el mar acabaria per convertir-se en una selva ?