Una càmera de curta, però intensa vida, per la fotografia des del caiac.

Imatge escanejada amb els punts de deteriorament per on s'inflitra l'humitat (la càmera té 1 any)

Si ahir comentàvem sobre una elecció equivocada de càmera de fotos, avui us vull donar la referència de la càmera que normalment utilitzo per fer fotos des del caiac. Es tracta d’una Panasonic lumix DMC FT1, aquesta digital compacta es ven amb la presentació de que és resistent a l’aigua i als cops. Realment es tracta d’una bona càmera digital compacta, una de les millors prestacions que té és el seu objectiu, que equival a un 28 mm i que és una meravella per captar imatges del paisatge. Mentre que si l’utilitzem amb el seu zoom òptic al màxim, el resultat es força decebedor. Per la meva part, sempre l’utilitzo al 70% de la seva capacitat i els resultats són acceptables.

El pitjor de la càmera és la seva coberta metàl•lica, la part externa que se les promet de resistència als cops, la pols i l’aigua. Realment no està preparada per suportar l’aigua salada. Tot i que cada dia que surto, al tornar la poso en remull i la seco amb cura, a la part del darrera han sortit un seguit de punts i li salta la capa exterior de protecció. Desprès dels primers dotze mesos d’ús, per aquests punts ara s’hi infiltra la humitat i la sal, amb la qual cosa, molt possiblement la seva vida útil està arribant a la seva fi. Massa curta la seva vida. Ha viscut massa intensament? Per estar dins d’un estoig i a casa no estava feta, al menys aquest no era l’eslògan de la propaganda d’aquest model.
Cal remarcar que té una bona colla de configuracions preprogramades, de les quals en faig un ús molt escàs de la majoria d’elles, però les que fan referència als paisatges donen molt bon resultat.
Quan vas amb caiac no pots anar fent gaires manualitats, generalment utilitzo els paràmetres preestablerts. Un truc que normalment utilitzo és tenir el diafragma una mica tancat per estalviar-me el desesper de veure algunes imatges cremades per un excés de llum.
També he de confessar que la gran majoria de fotos que faig els hi he de corregir l’horitzó. Sempre em queda tort. Com que no m’hi veig gaire (l’edat no perdona) i el caiac és un objecte flotant en continu moviment, és molt fàcil que l’horitzó quedi inclinat i més si estem utilitzant un objectiu equivalent a un 28 mm. Heu de pensar que els angulars magnifiquen aquest efecte sobre l’horitzó.
Una altra trampa que faig algunes vegades és l’enquadrament. Pels mateixos motius que us he dit abans, de vegades se’m fa difícil fer l’enquadre exacte dins de l’aigua, aleshores he optat per fer una composició del que vull fotografiar i posteriorment acabo d’arranjar-ho tal i com ho volia, però ben assegut a casa davant de l’ordinador. Precisament aquesta és la gran avantatge de la fotografia digital.
El més important és fer arribar aquell instant o aquella composició que t’emociona, que et sorprèn i et corprèn.
Després d’aquests primers mesos de compartir de forma oberta amb tots vosaltres aquestes imatges, s’ha confirmat la obvietat de que tots tenim el nostre gust personal i que es tant variat com observadors hi ha. Al menys aquesta és la conclusió que he tret de les opinions que m’han arribar d’alguns de vosaltres.
Fer fotos no és gens fàcil, per a mi és un aprenentatge continu i l’únic que pretenc és transmetre la força del paisatge que m’envolta i m’emociona. De vegades ho aconsegueixo i la majoria em quedo amb l’ intent. El més important és fer el procés de l’aprenentatge per aconseguir-ho. Segurament que dins nostre ens surt aquell gen amagat del caçador, que tracta de captar (caçar) un instant, una llum, una forma, una composició, una sensació...
El millor de tot això és poder-ho compartir.